marginàlies

El lledoner de la família té l’ombra densa i responsable, i no tem la severitat del sol migdienc del dia de santa Marta, la santa de l’aigua beneïda, el salpasser i la tarasca. Voreja els trenta anys, el lledoner, i encara viu qui el plantà. És joveníssim, encara, un marrec d’arbre que pot arribar a fer molts de cents d’anys, i ho demostra a bastament el seu brancam incòlume i l’esplet de lledons. És com si ens demanàs que, efectivament, d’un lledó en facem un sermó.

La taula parada en el seu perímetre aixoplugador empararà vuit comensals, el més jove de nou mesos a punt de fer i el més gran de vuitanta-nou. Tres-cents vint anys a l’ombra del lledoner infant fruint dels productes fets a dues passes del seu redós, en terra rebel de call vermell. I a tocar de l’estrèpit dels ociosos que omplen d’estultícia els calons i les cales del terme, i els seus voltants de cotxes que enlluernen d’arrogància i contaminen el bon clima que ens cal per estimar com es mereix aquesta terra nostra voltada de mar, que és la millor manera d’estimar-nos. Si és que estimar encara es considera un valor.

El lledoner criatura observa atentament la taulada i es fa càrrec del tràfec incessant d’entremaliadures i altres bojors que corren esvalotades com l’aire que impedeix la calcinació de les paraules. I tan aviat admira el cervell en expansió del membre més jove, que no és a temps de retenir tot el que aprèn a la velocitat de l’estimera, com s’entreté a comptar les mines antimemòria que suren en el de més edat i que, en tocar la nit, converteixen la fosca en un llenç immens de focs d’artifici.