marginàlies

Llegeix un dels seus autors de capçalera -que en diuen d’aquells a qui segueixes de manera preferent; ell mai no llegeix al llit- i en un moment donat s’adona que presta més atenció al moc que es fa nas avall -ha aplegat una galipàndria de nassos, i mai més ben dit- que al que diu el seu referent. S’ha de mocar, necessàriament, i mentre ho fa es demana si ha d’atendre i tractar el que sent de cada vegada amb més potència a mesura que va llegint: que el llibre l’avorreix.

D’habitud, quan se sent en el fons de l’interès lector aquesta màcula, l’esvaeix tot pensant en els grans moments de satisfacció que ha sentit llegint aquella autora o autor adorats i sempre se’n surt, d’aquesta boirina, encara que en arribar al final hi trobi algun retret que aviat desapareix. Aquesta vegada, però, la força de l’avorriment és implacable i en haver-se mocat pren la decisió de no seguir llegint aquella proposta, per ell fallida, del seu autor referent.

Tanmateix no pot evitar demanar-se si no serà el seu malestar provocat pel refredat el que li impedeix llegir com exigeix aquella obra. Si no és la tos insistent la que li impedeix fer-se endins del llibre sense destorbs. En el fons, no vol pensar que el seu autor l’ha decebut; que és tan bo -ho diu tothom- que no la pot esgarrar. I qui és ell, pobre lectoaddicte, per dir que el seu autor-déu no ha estat a l’alçada i ha fet pública una obra perfectament prescindible? ¿Com s’atreveix a acarar-s’hi, a posar en solfa aquest llibre que -pensa immediatament i insensata- podria haver escrit qualsevol mediocre escriptoret amb ínfules d’estrella literària? És literalment -i mai més ben expressat- impossible que el seu autor el vulgui maltractar, per dir-ho així, amb una proposta esgarrada. Per això, no es pot sentir víctima, sinó incapaç de capir l’exigència del text.

Decideix deixar de llegir i esperar que el refredat -sobretot la tos, que el desespera- li permeti tornar al llibre amb forces renovades i el cervell protegit. No obstant, en lloc de desar el llibre a la pila dels pendents de lectura, sorprenentment el col·loca al lloc que li correspon com a llibre llegit a la llibreria. I no se n’adona fins que, en tornar a l’estudi, sent una mena de redoblament de tambor a l’esquena que el fa girar: és el llibre del seu déu-autor que abandona el lloc que li ha adjudicat a la llibreria i es tira a terra, just en el moment en què a ell un raig de moc fa un bassiotet als seus peus.