marginàlies

El jardiner i hortolà de Can Gazà me mostrava avui les seves darreres intervencions i la veritat n’he quedat aclaparat: té una mà privilegiada, d’altra món, per fer brostar qualsevol llavor o empelt. Val a dir que té l’espinada molt castigada, el nostre jardiner, però sembla que les flors i les plantes actuen en ell d’analgèsic; i d’espantaocells per a la beguda que l’ha martiritzat fins fa quatre dies, com aquell qui diu. I això que, per mor de la malura espinal camina vacil·lant, desafiant constantment l’equilibri.

En veient la passió amb què em parlava dels planters i del que sembraria en breu, he recordat “El jardiner”, de Rabindranath Tagore, en traducció de Maria de Quadras i dibuixos de Pere Clapera editat a Selecta el 1980. Es tracta de la setena edició d’aquesta obra que es pubicà per primer cop el 1927.

I, en concret, he tornat a dir el diàleg del primer poema entre un servent i una regina. El servent demana a la regina ser el seu jardiner; ella, al seu torn, li demana quins seran els seus deures, si accepta la demanda, i el servent li diu:

“El servei dels vostres jorns de lleure.

“Jo conservaré fresca l’herba del camí on passegeu de matinada, i les flors s’inclinaran, lloant-vos, als vostres peus, ansioses de morir.

“Jo us gronxaré en un gronxador entre les branques del saptaparna, on la prematura lluna del capvespre s’esforçarà per besar-vos els peus a través de fulles.

“Jo ompliré amb oli perfumat la llàntia que crema prop de vostre llit i decoraré el vostre escambell amb meravellosos dibuixos de sàndal i pasta de safrà”.

I sí, a la casa pobra de pobres la bellesa també hi fa estatge.