marginàlies

En Q acaba d’estrenar la cinquantena d’anys, però n’aparenta molts més; té l’aspecte d’un rellotge vell, dels de corda manual diària, que encara sap comptar el temps i d’ell fer-ne contes eixelebrats, facultat que no tenen els d’ànima de quars. No és vell però fa una eternitat que es donà tot al suc i a les seves exigents servituds, i a la força es va haver de fer ostatge de la depauperació més absoluta, espai en el qual els anys tenen devuit mesos i per això la vellesa és tan primerenca.

Té mal a l’esquena que no fa més que créixer i fer-lo anar de gambirot desafiant tostemps l’equilibri. És operable, el dany, tot i que la intervenció implica riscos importants perquè s’ha d’actuar “a casa de la medul·la” -diu posant cara de saberut i no recordant qui l’hi va dir- i literalment s’hi juga el caminar.  La neurocirurgiana va assumir el risc d’operar Q si feia el postoperatori en lloc adequat i no al carrer, on hi feia estada permanent. Així va arribar a Can Gazà poc abans de l’estiu.

Avui li han tret la sang que haurà de menester per la que perdrà demà passat, dijous, el dia previst per a l’operació, i ha passat per la consulta de l’anestesista i el metge, que han donat el vistiplau a la intervenció. Ànims, li he dit altre cop a casa, i m’ha mirat agraït mostrant-me l’únic clau que testimonia que, un temps, va tenir totes les peces de la dentadura. I m’ha dit que ell està molt més que animat, que està ben segur que tot anirà bé. És la força de la fragilitat, clar, qui li ho fa dir.

En els mesos que fa que viu a Can Gazà en Q ha demostrat a bastament que sap fer de jardiner, que té bona mà per cuidar prou l’hort i les plantes; que coneix les maneres perquè treguin el millor d’elles. I és admirant el temps, l’esment i l’ordre amb què tracta el món vegetal que prens consciència que en Q, en sa vida ha trobat ningú que l’hagi fet bo; ningú que hagi aconseguit trobar-li la bondat necessària per sentir-se fort en tots els escenaris i per saber detectar els monstres que mengen carn humana.