“Cavall, atleta, ocell”, de Manuel Baixauli, és un text excel·lent i per certificar aquesta afirmació categòrica basta llegir-lo, entrar sense cap protecció dins les “artèries del sistema circulatori d’una terra vívida”, que altra cosa no és aquesta història fascinant; com ho són totes les d’aquest autor. No hi fa falta cap apuntalament per convocar a la seva lectura.
I tanmateix, “Cal apuntar, fins i tot, a l’impossible”, diu Alapont, un dels protagonistes d’aquest relat, i apuntant-hi aconsegueix, a costa de tenacitat i de tendir a l’excel·lència, construir un artefacte capaç de redreçar comportaments lesius, d’aplanar camins tortuosos. I Baixauli fa el mateix en aquesta obra.
I com Aristides, que amb les imatges no aprofitades dels vídeos domèstics en els que afalagava els seus clients, “lliurava la impostura, arxivava la veritat”, Baixauli, narrant, fa el mateix: com vol fer el seu personatge amb els seus vídeos, l’autor, seguint la història que ens proposa, obre portes a racons tan inèdits com resplendents.
“La vida té poc sentit, si no és difícil”. I és imperfecta, no pot ser d’altra manera, però la bellesa, com la que descobreixes llegint Baixauli, es capaç de contradir aquesta determinació.
“Cavall, atleta, ocell” o el goig de rebre l’inesperat, com Buñuel.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!