marginàlies

Ja no queden illes recòndites, exuberants i inhabitades per naufragar-hi, diu el geni esquàlid que surt de la llauna de sardines. Ni escriptors a sou disposats a reviure aventures setcentistes, a fer de Dafoe del vint-i-u, insisteix l’esperit multicolor, reconvertint les cuites salvatges d’un aïllat amb el seny begut en material d’autoajuda.  I encara menys, rebla amb expressió severa el geniet desdentegat com un nadó, aventurers imperials com Robinson Crusoe. I mirant fit a fit qui ha obert confiadament la llauna li demana amb el nas a tocar del seu front: quin indígena voldria estar al servei d’un tronat que se sent déu perquè es creu sol a l’illa i, a sobre, respondre al nom absurd de Divendres?

I havent-ho dit, desapareix com ho fan les bombolles d’aigua de sabó. Acte seguit, qui ha destapat la llauna de sardines i d’aquell prodigi, sent com pugen del carrer veus gaies i fanfàrries. La rua va ser la setmana passada, pensa, i no sabia que hi hagués convocada cap manifestació a aquelles hores migdienques tan poc donades a actes d’aquesta mena. Surt al balcó i en obrir la persiana, un núvol d’espiadimonis li impedeix veure res. El miren amb murrieria, aquells insectes odonats, sense cap pretensió d’espantar-lo ans al contrari: el seu hipnòtic batre d’ales infon confiança, narcotitza com la ketamina. Embadalit, veu com de l’estol en surt un –no sap perquè creu que es tracta del més jove- que s’hi planta ben davant, treu una harmònica i arranca amb una peça clàssica que desconeix però que li recorda Bach. Es deixa endur per la determinació de fer bé d’aquella harmònica que més que sonar, prega, acarona, diu fluixet i clara allò que ell vol sentir que li diguin. I en acabar la peça, com una bombolla d’aigua de sabó, els espiadimonis s’esvaeixen i amb ells la xerinola del carrer. Atordit, retorna a la cuina per recuperar la llauna prodigiosa i s’adona que va descalç i en pijama. I que a la cuina només l’espera la cafetera que comença a fer el rugall. I que en el lloc on es pensava trobar-hi la llauna de sardines, hi ha l’aigüera a vessar de plats del sopar d’anit. Desconcertat, s’esforça per ordenar apressadament aquell manyoc d’insensateses i quan més intensament mira de posar peu fiter, sent lladrar el
ca del veí. I acte seguit la menuda del pis de baix que, com cada diumenge, ben de jorn s’esgargamella cantant en anglès peces que s’inventa. Retornat del tomb de cap, per més assegurar que és ell, que és diumenge i que és el seu aniversari, mira infantilment per la finestra de la cuina tot esperant que l’esguardi l’espiadimonis de l’harmònica. I en no trobar més companyia que el montpeller de sempre ple de llum dominical, cau en el compte que mai no ha comprat sardines en llauna: de ben patit sa mare n’hi féu menjar i no en pogué resistir la llefiscor.