marginàlies

Deia el meu padrí matern per justificar que no li agradava la ceba ni crua ni cuita, que una ceba va matar un garrover. Debades he cercat l’explicació a aquesta afirmació categòrica que no crec que fos de collita pròpia. Per paga, he crescut lluny del camp i de les seves feines i no en sé res, d’arbres ni verdures.

Del garrover només sé que és un arbre molt sofert i que requereix poc esment. I en el Diccionari Alcover-Moll veig que, figuradament, un garrover, per l’Empordà, és un mentider. El padrí, en aquest sentit, no ho era garrover.

I de la ceba, que m’agrada la sopa i les coques que s’hi fan i les virtuts que se li atribueixen entre les que no s’hi compta el poder emmetzinador que li donava el padrí.

Com sigui, sentit, la dita, en devia -o en deu- tenir i sent endins quelcom semblant al desassossec de no saber-ho. Ara, a misses dites, em sap greu no haver-li-ho demanat. Que és material de rondalla, em sembla innegable.