marginàlies

El mestre de quan tenia deu anys era un malcarat mutilat de la Guerra, dels que donava tandes de garrot per qualsevol insignificança. Parlava un castellà rudimentari i agallegat, i no volia sentir a parlar en mallorquí, que era bàrbar i vulgar. Ha somniat amb ell, anit, no recorda què exactament però res de bo, segur, perquè d’aquell
monstre àvid de carn de criatura no en té cap record que no plori de pena o de terror. I un cop més retorna la memòria d’en Sínia, en Pere, i la vexació que sofrí d’aquell fill de la gran puta. A en Sínia el sorprengué l’amo d’un taronger amb una ambosta de les mandarines més dolces de la Vila, a parer de tothom. És clar que no l’agafà i el molt brètol, enlloc de no aturar fins a ser ben lluny de l’hort, féu befa de l’amo i de la seva  dificultosa represa.  L’amo, més ofès per la befa d’en Sínia que pel furt, no tingué altre pensament que contar la feta al mestre i no a son pare.

L’endemà, el mestre cridà l’al·lot a la tarima, el fitorà amb els seus ulls delerosos de sang, com si encara fos a la Guerra; els seus ulls de molt mala persona i li deia veu en crit: “Pedro Garcías es usted un ladrón y un sinvergüenza que se mofa de la gente de bien, que lo sepan sus compañeros“. I el pobre Sínia que ho donà tot d’una a les llàgrimes i el mutilat de la Guerra que encara li acorava més la ganiveta al coll: “Llore como una niña y expíe su culpa de ladrón y sinvergüenza cagándose en los pantalones“. I brandava el garrot gros dels càstigs més forts com si fos una destral, “vamos, he dicho que se cague en los pantalones“. I el pobre Pere que era tot una llàgrima i moc; llàgrimes, moc, baves, por indomable i merda que li regalimava cames avall. I quan qui hauria d’haver mort a la Guerra s’adonà de la merda innocent d’en Pere, de l’excrement que no ho
era, que era part íntima d’en Pere robada per un espoliador de consciències, li etzibà tres garrotades a les costelles per “marrano,  ladrón y sinvergüenza“. I la classe muda. Ningú no es bategava, tots entatxats al pupitre mirant de cua d’ull els deixants d’ànima d’en Sínia.

En Pere! Feia anys que no el recordava. Des d’aquella endemesa el mirà d’una altra manera, com si li volgués transferir, a través dels ulls, una mica de dignitat per mirar d’omplir el buit que li deixà la seva, assaltada i violada per una bèstia inhumana. Però en Sínia ja no mirava res ni a ningú, o així ho percebia. Una cosa sí era certa: com més temps passava, menys de la seva colla era, més callava i menys mirava ni que fos distretament. Ningú no entengué que es volgués fer ermità. Estant retirat allà li pegà per estudiar les herbes remeieres i després de morir repentinament, a la seva cel·la hi trobaren una mena de tractat sobre aquests herbeis. Els entesos en flora valoren molt aquest treball d’en Sínia i no acaben d’entendre que l’elaboràs un humil ermità que mesurava les paraules tot i que era amabilíssim amb els visitants.