marginàlies

Avui se celebra el «Día das Letras Galegas», institucionalitzat l’any 1963 per la Real Academia Galega per tal de retre homenatge a un creador o a una creadora en gallec que hagi hagi excel·lit o bé que s’hagi destacat en la seva promoció i defensa, amb la particularitat que la persona homenatjada ha de fer més de deu anys que hagi traspassat. Que sigui el 17 de maig té una causa clara i determinant: aquest dia de l’any 1863 apareixia a l’Havana l’obra «Cantares gallegos», de Rosalía de Castro, fet que significarà l’inici del renaixement del gallec.

Enguany, aquest Dia es dedica a Xela Arias (1962-2003), poeta, traductora, editora i docent, a més d’activista en promocionar els recitals poètics, l’agermanament de la poesia amb la fotografia o amb la música. És autora, entre d’altres, de Denuncia do equilibrio (1986); Tigres coma cabalos (1990); Darío a diario (1996) i Intempériome (2003). Com a traductora, ha traslladat al gallec Cervantes, Charles Baudelaire, Gianni Rodari i Anke de Vries.

No es pot dir que aquesta Diada del gallec sigui prou coneguda i estigui en bon predicament entre els catalanoparlants, i res no indica que el distanciament entre la cultura gallega i la catalana minvi en breu. I és una llàstima, certament. Ens fa mal el desconeixement general mutu, més del que ens puguem imaginar. No oblidem que som dues cultures que malden per sobreviure i que ens aquesta lluita incessant pel seu desplegament incansable hi ha veus poderoses, d’una i altra, que ens cal conèixer per afermar la causa que ens agermana. El gallec, tan a prop, tan lluny. I el mateix es pot dir de la cultura basca.