marginàlies

El meu preceptor menor no tem el foc domesticat ni els diables ni les bèsties que l’atien, el fan córrer per fer por sense aconseguir-ho i el conserven com si es tractàs d’un tresor. No ha sentit a parlar mai de l’infern ni demostra cap interès per saber-ne res. Ben segur que si li contàssim què és i per què hi és, segons ens han dit qui ens han precedit, ens acusaria d’avorrits o bons d’ensarronar, d’aixafaguitarres o directament esclafiria en rialles.

És clar que el foc el sedueix, el crida amb insistència i hi voldria jugar, com hi juga el dimoni gros, a qui saluda gairebé reverencialment perquè enmig del foc no es crema. I el dimoni, davant el seu domini, també el saluda com si tingués tanta categoria com ell. El menut, en el dimoni gros, intenta veure qui s’hi amaga i el maligne fa el mateix amb el menut tot tement que rere el seu posat confiat s’hi oculta una força que ha d’atendre per evitar mals majors.

Ben equipat frueix d’anar sota la pluja d’espires i de no perdre’s detall de l’espectacle que tanmateix no considera infernal, ans al contrari: creu que és elemental per entendre que tot és un joc i que uns tenen propensió al mal de cap i d’altres de fer-ne tenir, com ell, segons ens ha confessat sense que li tremolàs gens la veu ni la murrieria i rient per les butxaques.