marginàlies

Baixa la claror i el tragí esbojarrat de les gallines. Els verds s’apaguen sense presses en escampar-se una mola de núvols gens vistosa. L’aire juga amb la piuladissa estentòria dels gorrions que sempre tenen quelcom a dir. Callen els camins que fa temps que no retenen cap rodera ni recorden cap història per engrescar els anyells. Un abellot cregut i maldestre que vol fer creure que el seu brunzit és melodiós, inspecciona la punta d’una pua de la tanca de filferro i maleeix no poder disposar de fibló. I el caminant no s’atreveix a prendre el portell: s’asseu en terra sense estar cansat, amb els braços damunt els genolls i tira la vista lluny, com un pescador vell la xarxa. Mira el tram darrer de garriga que ha recorregut i és quan pensa que li hagués agradat conèixer el temps anterior a la constitució de la memòria, una dèria que té de ben jove i que volgué traslladar a son pare. En sentir com s’expressava quan li faltaven dies per fer els sis anys, son pare el mirà amb forta dosi d’espant abans demanar-li severament d’on es treia aquelles coses sense sentit, qui les hi ficava al seu cap encara per fer i d’acabar d’omplir. Ell s’arronsà d’espatlles i simplement li somrigué, i li demanava si ell no ho voldria, conèixer coses de quan la vida encara no infantava.  S’esvaeix la mola poc vistosa de núvols i els verds tornen a precipitar-se just en el moment que el cloqueig irat de dues gallines en disputa desperten el camí de l’ensopiment i el caminant de la rememoració. I passarà el portell.