marginàlies

Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes

2 de juliol de 2017
0 comentaris

EL FIBLÓ DEL SARCASME, LA VEU DEL POETA

Els capvespres de diumenge a Ciutat sovintegen en els versos més evocatius de Josep M. Llompart, que l’any vinent, el 28 de gener, farà 25 anys que partí. Així, la tarda del primer diumenge de juliol -farcit de cúmulus i ganes de fer caure quatre gototes de pluja per cridar la calor- és un bon moment per llegir “Josep Maria Llompart. Un homenot amb ulls d’infant”, de Maria Antònia Perelló Femenia, editat per Lleonard Muntaner a la seva col·lecció “Panorama de les Illes Balears”.

Es tracta d’una aproximació acurada i rigorosa a la poètica de Llompart a través de la seva vida i, sobretot, de la seva obra poètica. Considera M. Antònia Perelló que Llompart descobrí el poder de la llengua als cinc anys, en diagnosticar-li una nefritis -que li tractà Emili Darder- que l’obligà a reposar durant mesos al llit. Diu Perelló: “La “Malaltia” –com l’anomena Llompart- afavorí els seus somnis d’infant malenconiós, l’acostà a la “ciutat dels llibres” i li va revelar la pròpia llengua. Mentre durà la convalescència, el seu pare, Miquel Llompart, durant les hores lentes dels capvespres, estimulava la fantasia del nin malalt i ensopit, primer amb la lectura dels contes d’Andersen i de Perrault i, després, amb la de les Rondaies mallorquines, d’en Jordi des Racó. Encara que el coronel d’infanteria, al principi, volgué llegir-les en castellà al seu fill, ben aviat en desistí, atordit i vençut, incapaç de traduir la riquesa expressiva del llenguatge de mossèn Antoni M. Alcover”.

En plena adolescència, “es trenca la campana d’hivern que l’havia aïllat de l’autèntica realitat i, a poc a poc, descobrí que el món novell que se li revelava s’avenia ben poc amb les aspiracions del seu entorn familiar. […] La nova realitat –ens diu al poema “El pecat”- li ensorrava els preceptes apresos, l’allunyava de l’univers de dretes, de la mentalitat ordenada i conservadora, amb què, durant tants d’anys, la família l’havia emmotllat com en una campana de vidre. Amb la veritat a flor de pell, els seguí el joc:

Vaig aprendre de ser molt pulcre i circumspecte.
de dir “amén” “amén” als preceptes insignes-
D’aleshores ençà –gairebé no se’m nota-
em fa mal en els llavis el fibló del sarcasme”.

Llompart sempre volgué ser poeta, així de simple i categòric, i la seva insubornable i apassionada defensa del català el convertiren en el gran agitador de consciències que tant freturàvem en temps convulsos. La imatge pública que se’n derivà, relegà a un segon terme la seva obra poètica que Maria Antònia Perelló, a través d’aquest text, aconsegueix situar-la en el primer pla d’un homenot amb ulls d’infant que volgué servir tostemps la paraula feta vers.


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.