marginàlies

Vaig passar la darrera nit de l’any finit a terres mallorquines de call vermell, molt propenses a criar extraordinàries veus literàries, fent vots perquè m’encomanin ni que sigui una unça de la seva sensibilitat revoltosa i sobretot enguany, que el Maig francès i la Primavera de Praga fan cinquanta any.

Retornant a casa ben entrat l’any nou, la lluna que avançava cap al ple que farà anit aconseguia retallar els núvols que jugaven a ser illes en la mar blava del firmament i afeblia la fosca que semblava no trobar sòl per estirar-se.

Mishima cantava “S’haurà de fer de nit”:

Mira com brilla la llum dels estels
que fa milers d’anys es van extingir.
Si vols que surti el sol
abans s’haurà de fer de nit.

I tanmateix tot el pensament era a Soto del Real i al penal d’Estremera. I dictada per la precipitació en naixé aquesta tanka:

Sols demano a l’any
divuit que obri les quatre
cel•les i tregui
llustre a les quatre barres
de la nostra llibertat