marginàlies

Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes

29 de gener de 2016
0 comentaris

EL DESHONOR DE LA SENYORALLA

Morir de vergonya no és possible, però usam aquesta expressió per manifestar fins on ens doldria trobar-nos en una situació que ens humiliàs o deshonràs. I ja sabem que l’honor és la “qualitat moral que ens porta a no fer res que ens pugui desmerèixer en l’estima dels altres o en la pròpia”. Davant la gernació de polítics acusats -alguns d’ells condemnats en ferm- de prevaricar, defraudar, falsificar, extorquir, subornar, robar i d’altres delictes, hom es demana com viuen aquests presumptes delinqüents -o malfactors provats- el deshonor i la vergonya; si és que ho viuen.

En això, com en tantes altres qüestions molt més denses, no hi ha consens. L’opinió més generalitzada és que aquests mans llargues que suposadament o provada s’han aprofitat de la caixa comuna no viuen la seva conducta com a delictuosa per molt que ho corroborin les proves i que, en conseqüència, ho sentenciï un jutge fent-los passar per la presó, com és preceptiu. Segons aquest parer, els corruptes estan convençuts d’haver actuat a dreta llei i que la Justícia, fortament influenciada pels mitjans de comunicació segons el seu criteri, no ha fet bé la seva feina. D’aquesta manera, lluny d’acceptar la seva culpabilitat, se senten perseguits i maltractats, objectes d’escarn públic sense motiu ni causa.

En això hi ajuda molt la percepció popular dels polítics corruptes: són lladres fins, de classe, d’elit, raó per la qual no actuen perjudicant ningú individualment, sinó que ho fan per cobdícia, que no és punible perquè l’avarícia, com és sabut, no és a l’abast de tothom, només dels elegits. De porcs i de senyors se n’ha de venir de casta, diu l’adagi, amb la qual cosa es vol significar que un porc mai no serà senyor, ni, sobretot, un senyor mai no esdevindrà porc. Aquesta percepció, ben estesa, no deixa de ser l’expressió màxima del colonialisme mental que presenta el poder polític com un estament allunyat de la realitat quotidiana i domèstica, inaccessible per al més mortal dels mortals.

Per paga, les dites no ajuden gens a canviar aquesta actitud. «Qui no té vergonya, tot lo món és seu», en diu un. I ja sabem que conquerir el món o menjar-se’l és la voluntat més estesa quan les forces són per estrenar. El contrapunt a aquesta ambició natural és demolidor: «Qui té vergonya, es mor de fam». Amb aquestes sentències qualsevol assenyala com a vergonyant i deshonrós que un càrrec públic fiqui mà a la caixa que no és seva, que és de tots.


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site is protected by reCAPTCHA and the Google Privacy Policy and Terms of Service apply.

The reCAPTCHA verification period has expired. Please reload the page.