marginàlies

Amb els ulls de dimecres encara enlleganyats, llegeix al seu diari de referència que les quimeres s’han de desdenyar per ordre reial. Repassa amb força recança les mil tres-centes i escaig de paraules amb guerrera del rei que, en comptes de pelar faves com a les rondalles mallorquines, mata onsos i elefants, i es demana per què no cal encoratjar dissensions o divorcis quan les vexacions i els maltractaments de part de la metròpoli són constants. I quines ferides no s’han d’apregonar, car si hi ha nafra persisteix el dany.

És clar, es diu amb els morros humits de cafè, si ell, el rei per decret, ha perseguit bèsties majors per matar-les, per ventura en alguna d’aquestes caceres seves s’ha entestat a empaitar el mostre amb cap de lleó, cos de cabra i cua de drac que vomita foc.
Remar ensems, proposa ell que va en iot, i no escodrinyar en les essències, quan ell ocupa el tron essencialment i única per raons de sang i no fruit d’una selecció en la que s’han observat els principis d’igualtat, mèrit i capacitat.
És en acabat de llegir la carta cibernàutica reial que l’home amb els ulls de dimecres encara enlleganyats recorda un vell poema que escrigué just després que la seva estimada li fugís d’un dia per l’altre amb un simple “no puc pus” i una portada que encara ocupa un espai generós en el seu cervell a punt de decadència.
El té bo de recuperar, al poema, i un cop rellegit s’adona que segueix tenint tanta poca gràcia com llavors, però s’adona també que quelcom imprecís fa que s’adigui amb el fangar que ens aclapara:

Para esment al mal, estimada.

Malfia’t dels que bé et volen

perquè el preu que n’hauràs

de pagar et pot costar la vida.

Confia en la injustícia, amor,

que sempre acaba posant

a lloc els justos desaprensius

que volen imposar l’harmonia.

Deixa córrer les quimeres,

vida meva, que enlluernen

i esgarrinxen la fredor

precisa per competir i vèncer.

Que no s’escapi cap amoreta

dels teus llavis, estimada.

Avesa-los a saber escopir

amb la màxima diligència.

Refia’t de l’odi, amor.

La seva determinació

ha de fer lluir els matxets

que et calen per sobreviure.

No et deixis emmirallar

per la tendresa, vida meva,

car, de tots, és l’enemic

pitjor si hom vol guanyar la vida.

No vulguis deixar cap rastre

de delicadesa, estimada,

que la sentimentalitat

no és res més que un bord miratge.