marginàlies

Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes

12 de desembre de 2022
0 comentaris

EL DESCUIT

Llegint Ivan Turguénev –li costa deixar el seu relat “Infeliç”- es topa amb la princesa Sumbekal o Söyembikä, dona del darrer kan del Kazan i regent d’aquest kanat quan el sotmeté Ivan el Terrible cap al 1550. S’ha d’afanyar, en faltar deu minuts perquè passi l’autocar, i l’ha de prendre necessàriament perquè s’ha de veure amb el seu editor.

Mentre prepara la motxilla, refà mentalment la llegenda de Söyembikä, la torre que porta el seu nom a la ciutat de Kazan i Ivan el Terrible. Segons diuen, el Terrible Ivan tenia una certa debilitat per Söyembikä i ella, per veure fins on arribava el seu encantament, li demanà que li construís una torre de set pisos, que havia de ser la més alta del kanat.

Ell parteix amb el temps que justeja cap a la parada del bus, però a mig camí s’adona que no ha pensat a agafar la cartera. Maleeix el seu mal cap i a esclatabutzes torna a pujar a ca seva. No li costa trobar la cartera, afortunadament, i es diu que si accelera el pas, tot i la fatiga, encara serà a temps d’agafar l’autocar, que sol pecar d’informalitat i sol fer tard .

Apressat i tot refà el fil de la rondalla. El totpoderós rus li va fer la torre en una setmana i quan Söyembikä hi va pujar per primera vegada, en veure l’esplendor dels dominis del seu poble ara sotmès, no pogué suportar la pena i es tirà des del capcurucull.

I quan s’imagina el salt mortal de Söyembikä, veu que el bus ja tanca les portes, a ell li falten una cinquantena de passes per arribar-hi i ja no té forces per esprintar. Instintivament, fa ventar els braços a l’aire perquè el conductor el vegi i el vulgui esperar. I el conductor, en adonar-se’n, l’espera, clar. I quan  entra a l’autocar no pot trencar l’alè i s’asseu al primer seient buit que troba, a la vora d’un jove que l’ignora tan entretingut està amb el mòbil.

Un cop calmat, va per posar la cartera dins la motxilla i s’adona que, per cercar la cartera, l’ha deixada damunt una cadira de la sala i no l’ha recollida en tornar a sortir cartera en mà. I allà hi ha l’original que havia de lliurar al seu editor i altre material per tractar amb ell.

Renega fort i el jove es gira lentament cap a ell fent tota la sensació que el reprèn. No et diràs Ivan, li demana ell descaradament. Sí, per?, li contesta el jove amb una veu encavorcada i desafiant, agressiva. Perquè no me’n mancava d’altra, ara mateix.  I el jove Ivan, com a resposta, infla el pit com una bèstia abans de mufar i torna a concentrar-se en el mòbil.


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.