marginàlies

Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes

16 d'octubre de 2008
1 comentari

EL DESBARATAT CARTELL D’UNA MARATÓ FOTOGRÀFICA

No solc cercar les pífies, errades i altres lapsus continguts a diaris, revistes i programes de televisió. Això no obstant, amb algun muntatge televisiu d’aquestes badades no puc reprimir les rialles, sorolloses a voltes. Tanmateix, empegueïdor de mena com som, em sol vèncer la vergonya aliena i tot d’una plany el protagonista de la planxa. Això no lleva que posi esment de bístia vella en allò que diuen els avisos, fulls informatius, prospectes i altre material literari de primers auxilis -això és, d’informació general- per veure si compleixen com cal la seva funció.

I de manera atzarosa m’he topat un cartell que anuncia una “Marató fotogràfica” sota el lema “Palma, mil cares, mil històries” -a celebrar el proper dissabte dia 18- que m’ha tret de lloc la compostura. En llegir el tema ja m’he enreveixinat: “Aquesta marató fotogràfica vol plasmar la transformació de la nostra ciutat, el bullici quotidià i els seus protagonistes, les mil i una procedències de les persones que hi viuen i les mil i una històries que les acompanyen”. Fotografiar una història, em dic, no és a l’abast de qualsevol voluntariós. A més, quina transformació s’ha de plasmar? Per context, es dedueix que la humana, però és que la humana ha condicionat la urbana, i aquesta… Uf!

Emperò l’astorament em sobrevé en parar esment als premis que s’atorgaran. El primer premi: “una  càmera digital de més de 7 megapíxels”. Ostres, no hi manca un “i menys de”? Dit així, tant pot ser una maquinona manejable, molt útil, o una professional, d’aquestes que disparen no sé quantes  fotografies en no sé quin temps, amb no sé quantes prestacions…

Però parau esment al premi segon: “una bossa de viatge per a la càmera fotogràfica i els accessoris i un val de material per valor de 40 €”. Sí, sí, com està dit, qui guanyi la marató tindrà una càmera ics i qui quedi segon en rebrà la bossa de viatge corresponent… i els accessoris! S’imposa, per tant, la negociació, entre els dos primers classificats. I compte amb aquest “val de material” no especificat per valor de 40 euros, que es pot convertir en la pedra de toc del barrisc.

El tercer premi és més clar, sense ser-ho del tot: “un llibre de fotografia i un val de material per valor de 20 €”. Se segueix sense especificar de quin material es tracta.

La cosa no acaba aquí. Mirau què s’indica just a baix del text del tercer premi: “Hi haurà una menció especial per a la fotografia que es consideri de més qualitat, encara que estrictament no s’ajusti al tema de la marató”. Què us sembla? L’abstracció feta norma: és probable que el primer premi no sigui la millor fotografia, tot i respondre al lema. O no? I que una mena de postal de na Foradada –per dir un nom- obtingui una menció. M’equivoc?

Res no es diu del jurat, a qui compadesc perquè amb tanta abstracció poden acabar retratats!

Val a dir que aquesta marató fotogràfica està organitzada pel Govern de les Illes Balears, a través de la  Conselleria d’Afers Socials, Promoció i Immigració; l’Ajuntament de Palma, a través de Participació Ciutadana; i el Ministeri de Treball i Immigració. Déu n’hi do!


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

  1. i tenir les parets d’or. Qui les té que les son.
    Els rics d’ara (els que enterren els doblers negres al jardí, dins un pot de Cola-cao: és a dir, els models socials que ens proposen, això que hi ha) devien anar endarrer de tot. Els descriu la cutror. Jo estic esbraonada de dir-los que no diguin barco a una llanxa pneumàtica, encara que els hagi costat trenta milions (de pessetes. Compten en pessetes perquè sembli MOLT. N’hi ha una que quan li demanes quina és la millor pastisseria, t’envia allà on fan els pastissos més grossos, i els agraden les ansaïmades altes, és a dir, les que semblen coca, i no pasta de fulls. L’ensaïmada autèntica és més tost plana). Munpare no s’hi va atrevir mai a dir barco a cap dels dos llaüts que va tenir, i eren més ‘barco’ i costaven més i anaven més enfora i guanyaven molts de doblers i duien una tripulació de tres o quatre mariners; ja que parlam de pastorro, ho he volgut amollar. Munpare sempre li vadir la barca, com tothom. I he dir que a Pollença diuen la barca a iots que arriben d’aquí a allà, els més grossos que hi pugui haver amarrats al Club Nàutic, i no conec ningú de Pollença que tengui un mercedes. Potser que tenguin un 4 x 4 de la General Motors o de la Volvo que pot valer més que un mercedes, vegades, però no és aquest símbol d’ostentació i aquesta tara de ser el cotxo d’en Hitler. A mi m’agrada la gent senzilla i elegant, tant si són rics com si són racs. No és la butxaca la que tria els meus amics, i no és per la butxaca que n’hi ha que m’han triada. No sé ara d’ençà que els mossons han envaït Pollença, però al meu poble parlar de doblers o de les quarterades o de l’or i argent que tenim era considerat de molt mal gust i de molt mal to. Això sembla Marbella i corazón corazón. Sóc més feliç a l’exili interior. No hi vull tenir part en aquests manrons. Hala, a fer trons aquests milionaris de l’hampa. Feien més planta els gànsters de Chicago dels anys 30. Quan se rentaven la cara, pareixien més fins i més senyors que tots aquests que figura que ens han de donar llum. Fum és el que donen, i no llum, trob jo.

Respon a x Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.