marginàlies

Lloatxima acompanya el seu home, en Julià, a la tanda de quimioteràpia. Sembla que l’evolució del seu càncer pinta bé, però amb aquest mal del diantre mai no se sap, assevera ella.

L’oncòleg que porta el seu marit, Roger Descamp, és indecentment jove, diu Lloatxima, i ben agradós i extremadament educat. En parla amb admiració a ses filles i està convençuda que és el seu bon tracte allò que manté a retxa el mal dolent d’en Julià. A més, la tracta amb una deferència amoixonadora, com a la padrina eixerida que pensa que ja no té.

La infermera, na Llúcia, també és ben atenta amb els pacients de l’Hospital de Dia, i en haver posat la via a en Julià demana a Lloatxima on s’ha comprat el xal que du, que li encanta; que sempre va preciosa i que ningú diria que té l’edat que diu que té. I capeja en Julià, com dient que, efectivament, en té més de vuitanta i que de sempre li ha agradat anar ben arreglada, a na Lloatxima. Sempre ha estat una dona preciosa, diu l’home amb els ulls admirats; la vellesa no l’ha maltractada gens, no com a mi, que, essent deu anys més jove que ella,  som una pansa que ranqueja. No siguis exagerat, li diu Lloatxima, i li demana que faci bona cara, que li farà una foto amb el mòbil per enviar a les filles i a les netes. N’Amanda, la néta major i la nineta dels ulls d’en Julià, n’estarà ben contenta. Fa un any que viu a Vancouver fent d’arquitecta i frisa que el padrí es posi bo per poder anar fins allà i passar-hi uns dies, que en Julià sempre ha volgut anar a Canadà per allò del Quebec i el seu francès, que domina com si fos parisenc.

Somriu, home, li demana sa dona abans de fer la foto. Des que ha descobert les immenses possibilitats de la telefonia mòbil, na Lloatxima ha rejovenit un paner d’anys. Maneja amb prou solvència les prestacions estratosfèriques, diu sempre en Julià, del seu iPhone i per a ella el WhatsApp gairebé és mitja vida. A través d’aquesta missatgeria està en contacte permanent amb els seus i les poques amigues que, com ella, no s’han resignat a ser analfabetes tecnològiques. Escriu els missatges en català, clar. Bé, el català que escriu no és gens normatiu perquè va fer tota l’escolarització en castellà. Així i tot, s’esforça molt a escriure com cal i en això l’ajuda la seva segona neta, na Mariola.

Mira, Julià, la teva filla Gabriela diu que avui et prepara un soparet que te’n lleparàs els dits. Julià, ei, Julià, què dorms? Julià! Què tens, Julià? Llúcia! Julià, rei meu! Llúcia, en Julià!