marginàlies

Els espais públics, sobretot carrers, passejos i places de ciutats i pobles, declinen obstinadament des de fa uns anys i la pandèmia de la COVID-19 -per tal d’ajudar a facilitar la reobertura dels bars després del confinament- n’accelerà encara més el llanguiment i la desaparició de molts. La plaça de Bunyola, el meu poble, sense anar més lluny, ha deixat de ser plaça per convertir-se en la terrassa de tres bars. Només han ocupat mitja plaça, se’m dirà, però per les seves dimensions, mitja plaça no suporta un passada mitjana de futbol o tres pedalades de bicicleta d’infant.

I no sols la plaça, sinó alguns carrers amb les voreres no gaire generoses per si mateixes que es veuen envaïdes per taules i cadires de bars que impedeixen o dificulten el pas de cotxets d’infant, persones amb cadira de rodes o persones amb mobilitat dificultosa que requereixen acompanyant, fet que les obliga a anar pel carrer amb tots els perills que això suposa.

Deixar que caiguin -es privatitzin a la pràctica- aquests espais de tots és un gravíssim error que estam pagant i encara pagarem més car. I no val adduir que els establiment que les ocupen paguen una taxa per ocupar aquests espais: en els pobles petits el que puguin pagar a l’ajuntament de torn no suposarà cap quantitat important, ans al contrari: hauran cedit allò que és de tothom per un preu irrisori, infamant m’atreviria a dir.

I no, aquestes ocupacions no donen vida a les places i carrers envaïts: castiguen i perjudiquen la gent.