marginàlies

El botxí de París, el que feia anar la guillotina, durant el ple de la Revolució Francesa –temps esplendorós per a aquest  aparell executador adorat tant que se’n feien penjolls i arracades- era en Charles-Henri Sanson, el “Grand Sanson”, fill de botxí i més tard pare i padrí de botxins, una dinastia botxina que s’inicià el 1688 i acabà el 1847. Aquesta dada m’ha fet pensar en la pel·lícula de Berlanga “El verdugo” en la que un botxí  a punt de jubilar s’entesta a cedir el testimoni a un gendre pusil·lànime. Diuen que en el temps de la revolució i del terror francesos el Gran Sanson es queixava del poc que cobrava per la quantitat de feina que tenia. Conten que deia que en un sol dia havia passat a degolla 54 persones. Ell va ser qui, el 1793, decapità el rei Lluís XVI, a qui havia jurat lleialtat. Sembla que durant el anys que exercí aquest ofici ajusticià gairebé tres mil persones. Passar a la història per aquestes fetes no deixa de ser deplorable, tanmateix.

I ves per on, aquest personatge més avorridor que lúgubre que desconeixia s’ha fet lloc en les atencions del dia arran de la lectura deliciosa de “Històries de dues ciutats”, de Charles Dickens traduïda per Núria Sales i editada en primera edició el novembre de l’any  passat per Club editor.

Ja ho tenen això, les lectures, que de sobte els trobes un punt, una espurna que, sense saber perquè, t’entra per l’ull dret i en ser dins ja és flama, i es converteix en una de les petges de l’obra que et fas teva.