marginàlies

“Quan la vida va caure a troços, vaig creure que els podria recollir amb versos”. Així fonamenta Antònia Vicens el pas de la narrativa a la poesia, pas que es materialitzà l’any 2009, en què l’Editorial Moll li edità “Lovely”. Dimarts passat, dia 10, a Can Alcover, l’autora de Santanyí presentà el seu segon lliurament poètic, “Sota el paraigua el crit”, editat per Lleonard Muntaner

Acompanyaren Vicens a la presentació, Joan Perelló i Antoni Vidal Ferrando. Per al poeta campaner, la poesia d’Antònia Vicens sorgeix de la memòria i es presenta sòbria i neta, essencial i contundent; vital, insubmisa i banyada per onades oníriques. Joan Perelló digué que en el temps tan convuls que ens toca viure, ens calen tants paraigües com crits; sort, afegí, que entre tanta mediocritat o nul·litat, emergeixen amb força molt valuoses autoritats creatives, com la d’Antònia Vicens. Si “Lovely” és el cos, “Sota el paraigua el crit” és l’ànima. Una ànima que basteix de força el crit, conclogué Perelló.

Per la seva banda, Antoni Vidal Ferrando destacà la personalitat i la solidesa de la poesia de Vicens. Les paraules, manté Vidal Ferrando, menen l’autora al record i d’allí n’emergeix el crit existencial que vol compartir amb el lector. Dels records també en recupera els morts, els absents, que són part de la vida, d’aquesta fragilitat extrema de la qual les persones en som víctimes. Així, segons l’anàlisi d’Antoni Vidal Ferrando, amb aquest magma que s’escampa per sobre d’una esponerosa simbologia i a força de fantasia, Antònia Vicens, demanant el dret d’asil a la poesia, obre espais de llibertat, de valentia i d’una bellesa certament inquietant.