marginàlies

Repetint els gestos de quan fumava -fa vint-i-sis anys, nou mesos i un dia que va deixar de fumar i d’aleshores ençà no ha tornat a provar el tabac- es demana incòmodament amb quina música traduiria el seu pensament que sempre desatén les seves fretures i que mai acaba de considerar propi. I repeteix com si tingués la cigarreta a punt de consumir-se entre els dits la manera d’apagar-les: apartant el cremalló de la llosca, sense aixafar-la a la brava dins el cendrer.

No entén per què ha pensat en quan fumava -mai més de vint cigarretes al dia- just a l’instant d’acabar d’escriure al plec que li fa de diari que a la vida -duta a terme fins ara sense proeses- no li perdonarà mai no poder ser espectador de la seva descomposició, de la seva definitiva transformació en res que no tingui una forta semblança a la pols estèril.

Hi estava ben enganxat, al tabac, i moltes nits havent-lo acabat, plogués o gelàs, caminava una bona estona per anar a la granja que no tancava de nit per comprar-ne un paquet. Era el temps no gens gloriós en què s’entestava a voler convertir les pedres vives en fang inapte per a fer terrisses.