marginàlies

En Basili fa quinze anys que viu a Can Gazà i de tots els residents és el que més el necessita. De ple en la cinquantena d’anys, en fa una eternitat –vull dir que ell és incapaç de determinar- que viu pres per l’alcohol. Ha passat per llargs períodes d’abstinència, combinats amb altres de consum controlat. És menut, escardalenc i de ment fràgil, la qual cosa el manté lligat a controls mèdics periòdics i a diversos medicaments.

Fa cinc anys li detectaren un càncer de llengua i tots pensàvem que no se’n sortiria. I se’n sortí amb un tros menys de llengua. I si abans de l’operació el seu parlar extremeny era tan seu que costava entendre’l, amb menys llengua li ha quedat una dicció estranya, una llengua de pedaç mala de prendre. El metge, en donar-li d’alta i quan els indicadors tumorals feia estona que eren negatius, li digué seriosament que deixàs de beure perquè si ho feia se li podria reproduir la tumoració a qualsevol part del cap inaccessible al bisturí i podia morir. En ser un poruc compulsiu, deixà de beure durant una bona temporada. Però ja diuen que la confiança fa oi i en veure que estava bé i que el mal havia desaparegut per sempre més, creia, retornà a les cerveses.

D’aleshores ençà les melopees d’en Basili no han estat poques, tantes com les exhortacions que se li han fet després de cadascuna. Se li han aplicat els correctius pertinents però no han servit de res. En beure més del que pot resistir el seu cos de titella, Basili literalment es trenca. El seu metre i mig just i els seus quaranta quilos mal comptats, es reten al desequilibri i acaba fet un munt d’ossos vestits. Ahir un parell de cerveses el convertiren en un matoll caigut i avui l’hem tornat a cridar a capítol.

Li hem aixecat el to de les advertències i li hem recordat que amb ell hem tengut un tractament de privilegi quant als correctius per respecte a la seva precària salut; però que donat el seu rumb gatús, se li ha exhaurit el crèdit, que a la propera haurà de passar una temporada a un altre centre. Sap que per menys, companys seus han hagut de pagar aquest preu i que ell ja no pot ser l’excepció. I li hem recordat, un cop més, que si segueix encervesant el seu cos, se li pot reproduir el mal dolent a qualsevol part del seu cos tan fràgil i deixar-hi la vida.

Les guspires li han omplert la mirada i demostrava que estava compungit. Ha acceptat que es prengué més cerveses de les recomanables i que no tornarà a emborratxar-se. La idea d’haver de partir de Can Gazà després de quinze anys el terroritza però el seu empegueïment indica clarament que no les té totes; que coneix prou bé la força de l’addicció i que ell té la ment fràgil i el cos que a penes fa ombra. Se n’ha anat tremolant.