marginàlies

Acaba de somniar que era un excel·lent cornac versat en poesia, deixeble avantatjat de Vātsyāyana, l’autor del “Kama Sutra”, adorador impenitent de la deessa Saraswati, a qui li demanava sempre seguit que pogués compondre els millors versos per seduir les dones més desitjades. I que també era molt bo fent parlar papagais i estornells, i que evitava de totes totes assistir a les bregues de galls, de guatlles o de moltons que tant engrescaven els seus conciutadans. De sempre li ha fet angúnia veure la sang que vessa i més si es producte d’algun ritual o salvatjada. En el somni, encamellat a l’elefant més gran i enorme, el rei dels elefants de la contrada, es planyia d’haver desdit el compromís amb una dona esplèndida i amb fortuna gran però excessivament ploranera, qüestió definitiva per fugir d’ella, car dones així esdevenen una creu de per vida. I així i tot li feia versos que refeia un pic i un altre en considerar-los massa poca cosa per a una dona tan delitosa i desitjable. Fent esforços infructuosos per aconseguir saber què li deia en aquells poemes refusats a la dama rebutjada per si li podrien servir per dedicar a qui volgués seduir el troba la moixa que se’l mira carregada de befa i amb un somrís gens comú en els moixos. És en veure-li clarament a la mirada de moixa entenimentada que se’n fot d’ell, que el somriure amb que li retorna l’atenció avança de pressa cap a la rialla i d’aquí a la riota amb molts de decibels que ha de trencar de cop tot tement espantar la veïna.