marginàlies

L’avió entra en una mar atapeïda de núvols; una mar nívia sobre la mar nostrada, rumia atropelladament. La blancor fereix i aclareix pesantors a l’hora, i ell pensa en el corb que li fa la sensació que l’ha acompanyat durant tot el trajecte de la pensió a l’aeroport. Anant a mil per hora per no perdre el vol, li ha fet la sensació que, de l’eixugaparabrises posterior del cotxe estant, li parlava de l’arrogància de la garsa, de la insuportable humilitat apegalosa del teulader davant un ocàs que enderroca alcàssers i dels esforços que feia els pagès que visitava regularment perquè digués qualque paraula. El voldria al cap de l’ala, al corb, ara, perquè cedís les plomes a l’acer i així poder sentir-se més au -un colibrí, que és petit i molt agradós- i no tan bèstia posseïda.