marginàlies
Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes
EL CONEIXEMENT I ÚS DEL CATALÀ: UN DRET SOCIAL
El dret dels catalanoparlants a poder expressar-nos amb la nostra llengua sempre i per tot el nostre domini lingüístic està reconegut a les diverses legislacions autonòmiques (estatuts d’autonomia i altres lleis d’àmbit); a l’estatal (Constitució i resta de lleis que han d’atendre els parlars distints al castellà) i a l’europea (Carta europea de les llengües regionals o minoritàries, promulgada el 1992 i subscrita per l’Estat espanyol el 2001). Complementàriament a aquest ordit legislatiu immediat, la Declaració Universal de Drets Humans, en el primer paràgraf de l’article 2, fixa que “tothom té tots els drets i llibertats proclamats en aquesta Declaració, sense cap distinció de raça, color, sexe, llengua, religió, opinió política o de qualsevol altra mena, origen nacional o social, fortuna, naixement o altra condició”.
Finalment, l’article 7 d’aquesta Declaració indica que: “tots són iguals davant la llei i tenen dret, sense cap distinció, a igual protecció per la llei. Tots tenen dret a igual protecció contra qualsevol discriminació que violi aquesta Declaració i contra qualsevol incitació a una tal discriminació”.
Aquest dret –inalienable com qualsevol altre- obliga les administracions amb llengua pròpia a reconèixer-lo i a desplegar les mesures reglamentàries que calguin perquè el seu exercici sigui efectiu i res ni ningú el conculqui. Per això, atempta contra ell no actuar a favor de la seva promulgació i, encara més –com va fer l’anterior govern de les Illes Balears presidit per Jaume Matas- ordenar en contra de l’extensió d’aquest dret.
Cal recordar aquestes consideracions tan òbvies quan algun govern (descentralitzat) amb llengua pròpia, complint escrupolosament la llei reglamenta a favor de la progressió del coneixement i ús d’aquesta llengua. I és així perquè a l’Estat hi segueix imperant la més extrema incomprensió lingüística: les llengües distintes al castellà són de segon ordre i només afecten domèsticament aquells territoris –bàrbars?- que tenen parlar aborigen i els individus que volen expressar-se bàrbarament amb aquesta llengua, òbviament de segona –o nul·la- categoria.
Tant és així que alguns espanyols que només s’expressen en castellà, en instal·lar-se en el domini lingüístic del català, posem per cas, creuen que les lleis i disposicions redactades aquí per fer créixer el coneixement i ús de la nostra llengua -és a dir, per reconèixer un dret inalienable- no els incumbeixen; que és tant com dir que queden exclosos del respecte degut al dret lingüístic dels catalanoparlants.
Aquesta ha estat la postura que han adoptat un sindicat de metges i un altre d’infermeria a les Illes Balears davant l’esborrany de decret que ha de regular el nivell de coneixement del català als aspirants a una plaça en el sistema públic de salut de les Illes Balears i Pitiüses. Un esborrany de decret que contempla l’exempció del requisit lingüístic quan la necessitat d’especialistes sigui apressant.. I, així i tot, clamen en contra. Per què? Per quines raons s’oposen al reconeixement d’un dret bàsic, elemental? Apel·lar a la imposició és fer befa de la intel·ligència: com expliquen que és un mèrit reconèixer un dret?
Si hom repassa tot allò que han dit aquests professionals de la sanitat díscols en oposar-se a reconèixer el nostre dret a expressar-nos en català sempre i pertot, s’adonarà que en cap moment no parlen dels drets dels pacients i usuaris. Mai no fan referència a què l’acte mèdic –l’atenció sanitària per extensió- s’ha de contemplar necessàriament com una actuació en l’àmbit privat –íntim també valdria- en el que el subjecte a protegir sempre és el del pacient o usuari per ser la part més feble o afeblida. I en aquesta esfera privada, l’ús de la llengua pròpia del pacient hi juga un paper determinant. Aquest és el dret que s’ha d’atendre necessàriament i no, primer, les voluntats gremials o corporatives. Això, per no referir-nos, en el cas dels metges, al jurament hipocràtic en el que els doctors en medicina es comprometen a ser honests, respectuosos i compassius envers els malalts; i que s’esforçaran perquè els drets de tots els pacients siguin respectats. I, sobretot, que mai no posaran cap profit o benefici personals per damunt dels seus deures envers els malalts.
També cal considerar un mèrit, aquest jurament hipocràtic?
La pressió que exerceixen aquests potentíssims sindicats de professionals d’abast estatal, afegida a les campanyes igualment poderoses dels mitjans de comunicació contraris als drets lingüístics dels parlants no exclusivament castellans, han fet efecte en els partits d’implantació estatal. Així, el Partit Popular és el més bel·ligerant a l’hora de no atendre els drets lingüístics. I a les Illes en tenim un exemple clamorós i gairebé tràgic. No es cansen de proclamar que el castellà és l’idioma comú, la llengua A, i les altres la comparsa, és a dir, les llengües B, perfectament prescindibles. Quant al PSOE, en general, ha fet de la tebior la norma que millor li va. En dóna més de fredes que de calentes, i qui dia passa any empeny: per ell, en general, la normalització lingüística no s’acaba mai, entre d’altres coses perquè això de la llengua comuna –que no és la de la comuna- els té el cor robat.
Entre uns i altres han –hem?- aconseguit que l’emancipació definitiva del català fins arribar a ser amb plenitud la llengua pròpia d’aquesta terra, d’aquest país, dels Països Catalans, faci part, cridanera i tot, del debat polític quan, en puritat, no en pot formar part mai de mai perquè la normalització del català a casa nostra està més que legislada: és un imperatiu legal per a les administracions públiques, les governi el partit o coalició que les governi. Així, l’exigència del compliment íntegre de totes les lleis i reglaments que propugnen el coneixement i ús del català no és un caprici dels nacionalismes “perifèrics” i de les organitzacions i entitats sensibilitzades i sensibilitzadores de la causa, sinó un exercici suprem i escrupolós de responsabilitat democràtica.
És per això que la causa del català a casa nostra i en els altres països amb qui el compartim ha de pujar un esglaó més en l’escala de necessitats i ha de ser considerat un dret social. Perquè el reconeixement al nostre dret de poder parlar en català sempre i arreu del nostre país implica posar a l’abast d’aquelles persones que s’incorporen a les nostres dinàmiques relacionals els mitjans precisos perquè aquest dret sigui atès sempre i en òptimes condicions.
Així, les administracions pròpies –siguin del color polític que siguin- han d’assumir d’una vegada per totes l’alta responsabilitat de fer complir sense recança ni dilació la legislació que permet atendre degudament el dret a expressar-nos on sigui en català. Estam prou legitimats per exigir-ho.
Comparteix això:
Relacionats
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Jordi Pujol segons les seves pròpies paraules va afavorir el castellà a Catalunya durant la transició. Doncs va permetre la continuació de l’imposició obligatòria del castellà a Catalunya i mantindre el seu rang privilegiat a Catalunya instaurat per regims feixistes.