Diuen que Mikis Theodorakis és mort i hom està per dir que és mal de fer, que mori, si no ha mort, perquè el finir no l’afecta, el seu “Canto General” que bastí sobre l’obra del mateix títol de Pablo Neruda. Diuen i canten tots dos a “Los libertadores”: Aquí viene el árbol, el árbol / nutrido por muertos desnudos, / muertos azotados y heridos, / muertos de rostros impasibles, / empalados sobre una lanza, / desmenuzados en la hoguera, / decapitados por el hacha, / descuartizados a caballo, / crucificados en la iglesia.
Tots reflectim aquelles persones que ens han descobert part d’allò que amaga el poder en la superfície sensible que més ens abelleix i ens interessa, i en el meu cas i referit a Theodorakis, és en aquest tribut seu a Neruda, que considerava el seu “Canto General” la feina més important que dugué a terme. 231 poemes i més de quinze mil versos que volen condensar la historia de Sud-Amèrica a partir de les seves arrels i no de la veu dels expoliadors.
Mikis Theodorakis era força i força encomanava des de la incomoditat, evidentment, des de les contradiccions i les exageracions, com ha de ser si és vitalitat allò que es vol compatir. Per això, pot morir-se, si vol; tanmateix seguirà clamant com ha fer sempre.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!