marginàlies

Avui, els meus dos preceptors -entre tots dos sis anys i mig del nostre temps, que traduït en el seu conformen una eternitat plena i acabada- anaven ben esmolats d’enginy i amb ganes irreprimibles de gresca. Així, han volgut ensenyar-me com s’han d’alliberar les tensions que més encabriten per estúpides i la terbolesa del coneixement i del seu germà gran, l’ànim.

Després d’un intercanvi breu de parers entre ells dos, han decidit d’anar al llit i convertir-lo en una pista de circ, talment. Els primers a actuar han estat els músics de la banda, marcant amb fermesa el ritme de les marxes que convidaven a esbravar-se sense necessitat de psicotròpics. En haver donat tres voltes al llit que feia de pista, han entrat en escena els acròbates fent tota mena de cucaveles i figures a l’aire impossibles. Els han seguit els malabaristes fent volar harmoniosament tot tipus d’objectes: contes, peces de Lego, pintures, pilotes de tennis i de bàsquet, un faristol metàl·lic lleuger i el covonet on s’hi guarden les monedes d’un cèntim, de dos, de cinc i de deu. Com que en el nostre circ no hi havia animals, ens hem estalviat l’acte dels domadors. El preceptor menor, però, ha suggerit que podria sortir un cavall sol, sense ningú que li digués què havia de fer a canvi d’un terròs de sucre, i que fes el que li passàs pel cap. Tots hi hem vingut a bé i ell, convertit en cavall clapat, blanc i negre per tenir tothom content, ha fet les mil cabrioles cantussejant la darrera cançó que ha compost i que molt probablement no torni a cantar mai més.

En arribar el torn dels pallassos tot han estat rialles sense aturador. El preceptor major, però, ha aturat un moment l’espectacle perquè s’havia oblidat de demanar-me si voldria ser el mestre de cerimònies i m’ha indicat amb precisió què havia de dir i com. Així ho he fet, clar, i en veure’m tan poc destre en l’art suprema de la presentació de circs, les rialles han augmentat significativament i a punt han estat de col·lapsar el meu preceptor menor.

Ha costat acabar la funció perquè el públic no abandonava la carpa, tan a gust s’hi sentia. Finalment, jo, el mestre de cerimònies, a instàncies dels artistes, he hagut de dir al públic entusiasta que la tropa no podia pus, que els convenia passar per la banyera perquè tenien dues pistoles d’aigua que volien provar, i que dilluns hi tornaria a haver funció encara amb més actuacions i amb figures acrobàtiques molt més arriscades que les d’avui. A contracor, sí, però acceptant les raons de l’acabament, han abandonat pacientment la carpa entre gestos d’admiració i rialles confiades.

En acabar el bany, els dos preceptors secretejaven i  me miraven ensems esbossant uns somriures trapelles que no m’ha costat gens endevinar: estaven certs que havia après molt bé la lliçó, que ja sabia com havia d’espantar les baixes pressions de l’ànima i l’excés de pes a les espatlles.