marginàlies

Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes

21 de gener de 2018
0 comentaris

EL CEL QUE FA DE CATIFA

Hi ha cels protectors, sí, i garrigues que desintoxiquen l’aire. I espais que acaronen, que sembla que fan tot el que poden per apaivagar i desentumir, per fer possible la pau més ferrenya, arriscada i duradora. I carrers que s’ofereixen per canalitzar tota mena d’ànsies que no desemboquen enlloc, que les fan córrer fins que perden la forcen i s’evaporen. En cels així, els prodigis són possibles i es fan els topadissos en el son confiat del nadó de la nissaga que acaba de mamar o en el jocs a la clastra dels infants que d’una pedra en fan castells sense prínceps ni princeses, i d’un carretó atrotinat el bòlit que permet anar a la lluna i tornar cinquanta milions de vegades en un segon. Sí que hi ha cels protectors que dicten les paraules necessàries per fer-te fort en la tendresa, la palanca que pot moure el món. I el sopluig de la mirada de la matriarca que s’apaga sense estridències i sense fer-ho coneixedor. Hi ha diumenges que el cel vol ser catifa ni que sigui per una fracció de temps immesurable.

SOSPITÓS I ENRABIAT
05.07.2015 | 8.46
LA FATIGA CANSA
13.08.2010 | 6.17

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.