marginàlies

L’església es va acabar l’any 1937 i el mossèn que aleshores obrà el prodigi diuen que evità moltes morts republicanes quan la sang més roja davallava per les cunetes. Per molta voluntat dels seus impulsors i a pesar dels molts esforços dels feligresos que volien una església com Déu mana, no és cap exemple arquitectònic. Poc agradosa, massa alta i excessiva en les mesures de la imatgeria, bàsicament pintures d’escàs valor que contribueixen a foragitar la calidesa d’un pretès redós de pau.

De planta basilical, l’absis presenta en la seva part superior un fresc dels dotze apòstols amb sengles llengües de foc. Just a sota la inscripció “Inmaculata conceptio sanctae mariae virginis serpentis caput contrivit”, categòrica i anguniosa afirmació que probablement ningú dels que assisteixen al funeral pot capir. Ben enmig de l’absis, una talla efectista de la Immaculada Concepció -a qui es dedica l’església- entre el Pare, el Fill i l’Esperit Sant.

Instants abans de començar el funeral ningú no diria que hom es troba en lloc de recolliment i silenci per acompanyar el dol d’una família que acaba d’enterrar un dels seus membres, car el xivarri és prou insistent. I encara continua uns instants quan l’oficiant inicia la litúrgia sense que el precedeixi cap campaneta ni cap altre element sonor.

El capellà diu la missa en castellà. No marca cap accent especial, tot i que convertesqui les des finals de les paraules que en castellà hi acaben en zetes. Diu molt poc a poc, enutjosament cadenciós i amb un to que convida més a l’ensopiment que no a la reflexió. Tampoc no gesticula gens. Es comporta com un presentador antic de telenotícies.

Durant la lectura de l’evangeli sona el primer mòbil que reprodueix el so clàssic del telèfon. No frisa molt d’apagar-lo el propietari o pot ser que, per l’atabalament, no se’n surti.

L’homilia del mossèn parla més del goig de la resurrecció que no de la mort del difunt, que sols anomena un sol pic, just en començar. En plena prèdica somnolenta sona el segon mòbil. Les notes metàl·liques de “Tears in heaven”, d’Eric Clapton, no immuten el mossèn, que contraresta amb «Yo soy la resurrección y la vida. Todo el que vive y creeen mí, no morirá jamás», i fa una pausa molt teatral perquè el cel de Clapton, molt més agradable que la seva retòrica cent mil pics repetida, deixi de plorar.

A l’hora de combregar, retorna el xerrim-xerram i no hi ha ni Bach ni cap espiritual negre -com solen programar la majoria d’esglésies en els moments en què cessa momentàniament l’oracional- que apaivagui la desconsideració dels parroquians. En el punt més àlgid dels murmuris, el crit anguniós i malgirbat d’una dona discapacitada asseguda en una cadira de rodes su-ran del banc de les endolades recorda sonorament que allí es plora un difunt. Pocs eren els que, abans, havien reparat en ella, però el seu plany de dolor, a més d’acabar en sec amb l’esvalot, avia totes les mirades que malden per trobar-la.

En els instants finals del funeral sona el tercer mòbil: “La hoguera”, d’Extremoduro, que tampoc no interfereix l’extrema lentitud i impassibilitat del mossèn, que no no fa cap pausa a l’hora del comiat: “La bendición de Dios todopoderoso, Padre, Hijo y Espíritu Santo, descienda sobre nosotros”.

A l’hora del condol retorna el xivarri del començament i res no hi valen els planys esborronadorament malgirbats de la dona en cadira de rodes, que pinta en el mirar, tan perdut com endolat, un cel ple de llàgrimes.