marginàlies

Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes

20 de maig de 2013
0 comentaris

EL CEL DE L’INFERN, DE LLUÍS MAICAS

Lluís Maicas (Inca, 1954) viu intensament la creativitat, la plàstica i la literària, sobretot. Si el novembre de l’any passat presentava “L’armistici”, segon lliurament del seu dietari, dia 10 d’aquest mes presentà a Inca el poemari “El cel de l’infern”, editat per Lleonard Muntaner.

“… una companyia
invisible que ens recorda esdevé
una absència definitiva que cal recordar.”

El recull presenta vint-i-dos poemes recordatoris d’un temps viscut per un nin “triat i fràgil” que temia l’home del sac i que, ja aleshores, sabia que d’adult escriuria aquella i altres sensacions escruixidores.

“El més prodigiós de tot plegat, però, era
que la gavardina m’atorgava una biografia
impròpia que s’ajustava a mi com cenyeix
la pell de cautxú la cua sintètica d’una sirena”.

Vint-i-dos poemes que dibuixen el temps -i el tempo- d’un infant que, ben d’hora, vol alliberar-se “de l’insuportable suplici de la saviesa”. Maicas, tanmateix, no es lliura a l’evocació estèril: eleva la quotidianitat del temps viscut al rang de material d’observació per poder espantar tant la bogeria com la desmemòria.

“Qui havia de morir, moria
I qui de la mort havia de ressuscitar, revivia
en una magnitud privada a l’enteniment”.

I ho fa a través d’una escriptura molt plàstica i sòlida que mai no deixa d’engebrar les vivències i els detalls d’allò sentit. I pouant a consciència en les paraules i els seus secrets per fer lluir la seva sensualitat. I sense abandonar mai la ironia, tan fina que s’adverteix a vers passat.
En “El cel de l’infern”, la poesia descriu: el vers diu allò que precedeix la memòria i segueix el seu discurs però sense acabar de dir-ho tot perquè la seva intenció és obrir el portam a una illa continent habitada per genis, llamps, mites, dones d’aigua i singularitats humanes que fugen de la rutina i decandeixen la mandra.
Així, el vers de Lluís Maicas actua de pòrtic de l’evocació i de l’evocació en neix la reconstrucció necessària per posar peu fiter en el present que aclapara.

“Una ànima només pesa
el pes del buit que un home deixa a casa”.

En aquest cel de Maicas, on les llegendes i les rondalles tant lligades a la infantesa prenen noves races, el voltor de Miramar de Joan Alcover s’ha convertit en ca, però sense abandonar la misèria del seu esperit:

“No el separen de la llibertat dos metres
d’anelles. El separen de ser lliure
deu pams de por al risc de viure a lloure.”

A mesura que ens feim poemari endins ens adonam que Lluís Maicas defugí tant el lideratge com el seguidisme de la colla per poder observar meticulosament tot el que la llum i el so de la vida i de la història li oferien a senallades. I que ho visqué tan intensament per poder reconstruir d’adult la fiblada de la vivència.

“Un cop desembarcada
la memòria
a la part oposada de la vida,
la mort
desaprèn allò que fou”.

Molt bona feina. Per recomanar, sens dubte.


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.