marginàlies

Des de fa desset anys, el CEIP Blanquerna de Marratxí, en el marc del Dia Escolar contra la No-Violència i la Pau -dia 30 de gener-, organitza una Cadena Solidària a través de la qual es recapten productes no peribles i donatius per a entitats que es dediquen a atendre col·lectius necessitats o vulnerables d’aquí o de fora. Entre aquestes, Can Gazà, des de fa aquests anys, n’és una de les destinatàries.

Cada any qui rebia aquest material i el donatiu era Jaume Santandreu, com a fundador i ànima de Can Gazà, i aprofitava l’avinentesa per advertir els escolars dels perills que afecten la humanitat, sobretot la violència i els conflictes bèl·lics, però sense oblidar altres atacs als drets humans que es donen i amb molta potència en els nostres cercles més immediats o  reduïts.

Enguany, sense en Jaume, decidiren que fos jo qui rebés els presents i fes el parlament. Si ja costa dir en públic, a mi em costa set-centes vegades més parlar a infants i joves, entre d’altres raons perquè saben molt més que nosaltres i les lliçons les podem rebre d’ells. No obstant, em vaig preparar unes notes sobre la dificultat de traçar camins de pau, però que és l’única via per poder viure a plaer; del necessari respecte que ens hem de tenir els uns als altres i al valor suprem que hem de donar al llenguatge, el mitjà per dialogar i arribar a enteses; de deixar de marginar per qualsevol raó i de tot allò que se sol dir tractant la pau i la no-violència.

Però just entrar a l’escola, el seu director ens va dir als que en nom de Can Gazà érem allà que els alumnes havien cercat informació de què feim al centre, a qui tractam i qui era i què havia fet en Jaume Santandreu. I que, a més d’escollir cinc dibuixos dels molts que feren sobre instantànies d’en Jaume per formar-ne un quadre commemoratiu, havien preparat un parlament sobre la seva tasca amb els exclosos i el que havia anat dient a l‘escola al llarg de desset anys en el Dia Escolar contra la No-violència i la Pau.

Evidentment, no va caldre dir-los el que havia preparat després de sentir-los glossar la figura d’en Jaume: m’havien guanyat per mà i m’havien tornat a alliçonar. Embarbussadament i molt tocat vaig dir quatre vaguetats que, molt educadament, aplaudiren.