marginàlies

Ahir, dia de sant Mateu, la Comissió de Sanitat del Parlament de les Illes Balears instà el govern la modificació de la normativa actual perquè el català deixi de ser un requisit per accedir a un lloc de treball en el sistema sanitari públic de l’arxipèlag i passi a ser mèrit. L’encarregada de defensar aquesta nova invectiva contra el català va ser la diputada del Partit Popular Catalina Palau que, pel que ha transcendit (http://dbalears.cat/actualitat/balears/el-parlament-demana-que-no-calgui-saber-catala-a-la-sanitat.html), es comportà com una veritable destralera en dir que cal recuperar el “sentit comú” vers la llengua, acabar  amb els “disbarats” i no seguir amb “imposicions anòmales“. Fot-li fort, diputada! 

Això vol dir que els que defensam el dret d’usar la llengua pròpia on sigui dels territoris que abasta som uns forassenyats, un desbaratats i, el pitjor, amants de les imposicions. La senyora Palau, com es veu, amb expressió grollera, impròpia de la institució a la qual es deu, no fa més que decretar l’apartheid lingüístic en un àmbit on el tracte personal esdevé essencial. A més, la senyora Palau es ben possible que ignori l’article 84 de la Llei 14/1986, de 25 d’abril, general de sanitat, que en el seu apartat 4 diu: “A les comunitats autònomes amb llengua oficial pròpia, en el procés de selecció de personal i de provisió de llocs de treball de l’Administració sanitària pública, s’ha de tenir en compte el coneixement de les  dues llen­gües oficials per part de l’esmentat personal, en els ter­mes de l’article 19 de la Llei 30/1984”. A més, l’article 3, principis i criteris generals, de la. Llei 30/1999, de 5 d’octubre, de selecció i provisió de places de personal estatutari dels serveis de salut, en l’apartat h) es determina l’”Adequació dels procediments de selecció, dels seus continguts i les proves a les funcions a desplegar en les places  corresponent, incloent-hi la valoració del coneixement de la llengua oficial diferent del castellà en les comunitats autònomes respectives”. Tanmateix, tant a la senyora Palau com al seu partit, que no els  vagin amb lleis i drets; per molt que ho vulguin matisar (i cada cop menys), allò que abominen són els catalanoparlants, que som pitjors que la pesta amb les nostres “anòmales” reclamacions. Allò que els treu de polleguera, al PP i a la senyora Palau, són les significacions de les illes Balears, amb la parla  pròpia per bandera. La senyora Palau ho té claríssim, com el seu partit: els que volem expressar-nos sempre i on sigui amb la llengua d’aquí som uns malalts fermadors; encara pitjor: uns avalotadors que cal reduir per sempre, si pot ser. Per això, la diputada Palau i el seu partit segueixen estrictament l’adagi tan català de: qui mal vol a ca, ràbia li alleva.