marginàlies

M’ho contà Tomeu Martí i ho conta al seu torn al dBalears d’ahir diumenge dia 16 de novembre: dijous passat, en una taula rodona sobre l’estat de la cultura, un escriptor que hi participava va afirmar que: “això de les llengües és com les persones: neixen, es desenvolupen i moren; per tant, si la llengua catalana mor, no passa res”. No cal dir que subscric tot el que diu en Tomeu  en el seu breu periodístic al que hi afegiria, si pogués i amb no tanta finor, algunes consideracions més.

La primera, que qui proclama aquesta genialitat ho fa -amb la displicència que deixa anar el  menyspreu més depurat- des de la comoditat de la llengua imposada, a la que serveix amb la mateixa devoció que ho feien els escolanets d’un temps a l’ofici dels diumenges i festes a coldre. Vull dir que si  li diguessis el mateix per al seu castellà adorat, et diria que bé, però que no comparis: el castellà, com a llengua potent i de molts parlants perviurà gairebé fins a la parusia. La segona, que no és una  boutade més d’un crioll amb ínfules pseudointel·lectualoides: és un torpede a la línia de flotació de tots els esforços per habitualitzar pertot el català, la llengua del país que, com a bon colonitzador, ell tant abomina. La mala salut de ferro del català li importa tant –i no per bé- que contribueix decididament a empitjorar-la: de bona gana assistiria al seu enterrament al fossat comú dels aborígens i altres empestats per parlars bàrbars i desclassats. Així, aquest poll entrat en costura també deplora –encara que no ho digui públicament perquè vol guardar les formes i la doble moral- els doblers públics esmerçats en la recuperació del català. Com a bon cacic, mai no consentirà que un subordinat tingui un automòbil igual –millor, impossible- que el seu. El català, és clar, sempre en tartana. (http://dbalears.cat/actualitat/Opini%C3%B3/morir-per-assassinat.html).