marginàlies

Encara que no tingui el ressò que es mereixeria en els mitjans de comunicació, a l’arxipèlag s’ha cuinat –i aviat es debatrà en el Parlament- un projecte de Llei d’Educació que, a primer cop d’ull, sembla que atén més l’adequació del sistema educatiu de les Illes Balears i Pitiüses a la legislació estatal en aquesta matèria, que no a les necessitats reals d’aquest àmbit tan sensible.

No és balder demanar-se quins especialistes en educació hi han intervingut, en la seva redacció. A part de juristes –puristes?- quins altres prohoms en educació (en tenim d’excel·lents) hi han pogut dir la seva per assessorar i orientar els polítics en aquest projecte de llei? I, en tot cas, que n’ha quedat, de les seves aportacions? És ben cert que es necessita una Llei d’Educació, però si no ha d’atendre la realitat implacable per adequar-s‘hi al màxim possible, val més no tenir-la, certament.

Es parla i s’insisteix molt en el consens, en prendre decisions consensuades, però sempre referint-se als partits polítics en exclusiva, com si l’acord amb tots els agents que hi intervenen no fos necessària i, en molts casos, perfectament prescindible. I fer lleis perquè s’hi sumin com més partits polítics millor, no vol dir necessàriament que siguin les millors lleis per a la societat, per a la ciutadania.

En l’apartat de la llengua de l’ensenyament, en aquest avantprojecte, és on més es veu que ni s’ha atès el parer de cap veu especialitzada ni fins i tot s’han atès altres lleis que, necessàriament, cal tenir present per no contradir-ne ni el text ni l’esperit. Tanmateix, allò que més sorprèn de l’articulat referit al català, la llengua pròpia de l’arxipèlag, és que no contempla la precarietat amb què es manté; que el retrocés en el seu coneixement, ús, difusió i prestigi frega l’abisme, segons totes les dades, i que la presència en el sistema educatiu illenc segueix aquesta dinàmica reprimida i, també, repressora. En definitiva, que no es legisla a favor del català i la seva presència a les aules, als patis, en les relacions educatives, sinó que el conté; no se l’insufla l’aire que necessita, sinó que se li regula el respir precari.

Si no és així, per què incorpora la condició de vehicular del castellà quan ni la LOMLOE (Llei orgànica 3/2020, de 29 de desembre, per la que es modifica la Llei orgànica 2/2006, de 3 de maig, d’Educació) ho recull i hi ha jurisprudència del Constitucional que indica que no declarar el castellà com a vehicular no és inconstitucional? Aquest nou estatus del castellà en el sistema educatiu, també contradiu plenament l’article 22 de la Llei de Normalització Lingüística de les Illes Balears que diu clarament que “El Govern de la Comunitat Autònoma, a fi de fer efectiu el dret a l’ensenyament en llengua catalana, ha d’establir els mitjans necessaris encaminats a fer realitat l’ús normal d’aquest idioma com a vehicle usual en l’àmbit de l’ensenyament en
tots els centres docents”.

En aquest mateix sentit, tampoc no es refereix en cap moment a la immersió lingüística i al seu reforç molt més que necessari, aspecte que defensa sense cap emperò la Carta Europea de Llengües Regionals o Minoritàries (CELROM), una iniciativa europea amb rang de Llei orgànica que l’Estat espanyol ratificà en el seu grau màxim, la qual cosa fa que formi part de la legislació de l’Estat.

No deixa de ser una llàstima que l’apatia lingüística demostrada abastament per l’actual Govern de les Illes Balears (que es vanta de ser progressista en tots els caires, fins i tot el lingüístic) quedi reflectit en una Llei que determinarà a la mala la presència del català en l’ensenyament illenc. Una llàstima que deriva en ràbia en veure que el català, el seu ús, coneixement, prestigi i difusió no formi part troncat de l’acció d’aquest Govern. Ràbia que acaba en desconsol en veure les incessants escomeses contra els drets lingüístics dels catalanoparlants.

Per això, sorprèn el comunicat de l’OCB sobre aquest projecte de Llei, de marcat contingut jurídic, i en el que “valora positivament que el vigent model lingüístic escolar tendrà a partir d’ara rang de llei”, sense valorar les conseqüències de la consideració de vehicular del castellà. Sorprèn, igualment, la manca d’ambició d’una entitat que hauria d’aspirar a aconseguir la Llei d’Educació que mereix el català i els catalanoparlants i no la que més s’ajusta a la legislació Estatal que, com sabem, és essencialment restrictiva quant als drets lingüístics.

I sorprèn, definitivament, que l’OCB beneeixi aquest avantprojecte de Llei d’Educació quan el sindicat majoritari de l’àmbit, STEI, s’hi ha mostrat discrepant com també ho ha fet el Sindicat Docent Alternativa o la Unió Obrera Balear.

Si no s’esmenen a temps aquestes pessigades al català a l’escola, no hi haurà verd que ens alliberi. Si tot acaba com s’avança, a l’arxipèlag, el català a l’escola sí que es toca.