marginàlies

El carrer tan vell com el principi dels dies
accepta de bon grat la ruixada generosa
que cau en inaugurar-se l’horabaixa
dominical quan s’han acomplert tots els preceptes
i les obligacions juguen amb els moixos més joves.
Tot indica que ningú no atén la vida
que ha viscut el carrer que abans va ser camí
–i no ral, més aviat sotmès-
ni para esment a l’interès que mostra
a seguir vivint apassionadament la biografia
del veïnat, l’existència que el fa glatir
des que l’eternitat va ser engendrada.
La seva vida, la vida del carrer fill de camí és orgànica,
forma part dels cossos dels veïns que secretegen
i dels infants que enlairen somnis
i dibuixen trens de carbó a l’aire
que van del camí esdevingut carrer
fins a l’infinit i tornen a vessar
de tempestes que descarreguen mansuetes
després d’una tronada de per riure.