marginàlies

Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes

28 de novembre de 2016
0 comentaris

EL CARRER CUL DE MAR

Buscava un lloc on hi passassin moltes coses, lluny d’ermites i refugis, per desfer-se de l’al·luvió d’angúnies que li constrenyien el coratge i la voluntat, i es trobà de sobte en un carrer desconegut de la seva ciutat que acabava al mar; un carrer cul de mar, es digué entre l’exultació i la inquietud.

La bellesa és tan atrevida, es digué en veient les cases baixes, de pedra, desafiant la gola i la cobdícia dels promotors urbanístics i les vides de mala mort que com més va, més augmenten.

Tanmateix, no es deixa entabanar per aquell paratge captivador i anota en el seu quadern l’inici del poema que compon i descompon des de fa dies: els soldats sempre perden les guerres, encara que les guanyin.

A mesura que escriu el vers, el cel s’opaca amenaçadorament.

En acabar d’escriure’l aixeca la vista i sobre ell i la mar hi veu una capota de plom ennegrit que no pot abastar tota i que es recargola, com si es pastàs per fer més compacte i feridor el fruit que congria.

La descàrrega d’aigua serà matadora, pensa de seguida. Per això, la gent s’apressa a entrar a les cases tement un diluvi sense Noè ni arca. I ell se’n recorda de l’Atlàntida i de Pompeia; de l’aigua foraç que es comporta com el foc més davastador i de la lava que està gelosa de l’aigua.

Veu passar afuades diverses aus que cerquen aixopluc mentre la fosca en densifica.

Llampega i el trons retrunyen al punt, senyal que les descàrregues elèctriques caues a prop.

Tot és silenci, allò que ell volia evitar; el silenci que l’envaeix i l’invalida; que l’estaferma.

Prop d’ell un parç infantil sense cap criatura: totes, aixoplugades, callen per tal de poder sentir el moment exacte en què començarà la barrumbada.

Ell retorna als seus soldats perdedors mentre es tanquen les finestres i els portals, com si les portes, persianes i vidrieres convertides en petxines closes oposassin força resistència a la torrentada que tots esperen.

I de cop li arriba el res d’algú que no veu: “Senyor meu Jesucrist, Déu i home vertader, Creador, Pare i Redemptor meu; per ser vós qui sou bondat infinita, i perquè us estimo sobre totes les coses, em pesa de tot cor d’haver-vos ofès…”.

I abans de sentir la primera gota, es despert sobressaltat i esbufegant com una fera exhausta. Assegut en el llit, veu que el rellotge marca les quatre i vint-i-dos -li costarà tornar a agafar el son, pensa atropelladament- i sent la seva dona que li diu que estigui quiet, que dormir amb ell, des de fa un temps, és posar messions per no aclucar un ull.

 

VERSOS ESQUINÇATS
16.05.2009 | 12.07
EL DESERT EMBLANQUINAT
17.11.2022 | 8.08

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site is protected by reCAPTCHA and the Google Privacy Policy and Terms of Service apply.

The reCAPTCHA verification period has expired. Please reload the page.