marginàlies

Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes

28 de novembre de 2016
0 comentaris

EL CARRER CUL DE MAR

Buscava un lloc on hi passassin moltes coses, lluny d’ermites i refugis, per desfer-se de l’al·luvió d’angúnies que li constrenyien el coratge i la voluntat, i es trobà de sobte en un carrer desconegut de la seva ciutat que acabava al mar; un carrer cul de mar, es digué entre l’exultació i la inquietud.

La bellesa és tan atrevida, es digué en veient les cases baixes, de pedra, desafiant la gola i la cobdícia dels promotors urbanístics i les vides de mala mort que com més va, més augmenten.

Tanmateix, no es deixa entabanar per aquell paratge captivador i anota en el seu quadern l’inici del poema que compon i descompon des de fa dies: els soldats sempre perden les guerres, encara que les guanyin.

A mesura que escriu el vers, el cel s’opaca amenaçadorament.

En acabar d’escriure’l aixeca la vista i sobre ell i la mar hi veu una capota de plom ennegrit que no pot abastar tota i que es recargola, com si es pastàs per fer més compacte i feridor el fruit que congria.

La descàrrega d’aigua serà matadora, pensa de seguida. Per això, la gent s’apressa a entrar a les cases tement un diluvi sense Noè ni arca. I ell se’n recorda de l’Atlàntida i de Pompeia; de l’aigua foraç que es comporta com el foc més davastador i de la lava que està gelosa de l’aigua.

Veu passar afuades diverses aus que cerquen aixopluc mentre la fosca en densifica.

Llampega i el trons retrunyen al punt, senyal que les descàrregues elèctriques caues a prop.

Tot és silenci, allò que ell volia evitar; el silenci que l’envaeix i l’invalida; que l’estaferma.

Prop d’ell un parç infantil sense cap criatura: totes, aixoplugades, callen per tal de poder sentir el moment exacte en què començarà la barrumbada.

Ell retorna als seus soldats perdedors mentre es tanquen les finestres i els portals, com si les portes, persianes i vidrieres convertides en petxines closes oposassin força resistència a la torrentada que tots esperen.

I de cop li arriba el res d’algú que no veu: “Senyor meu Jesucrist, Déu i home vertader, Creador, Pare i Redemptor meu; per ser vós qui sou bondat infinita, i perquè us estimo sobre totes les coses, em pesa de tot cor d’haver-vos ofès…”.

I abans de sentir la primera gota, es despert sobressaltat i esbufegant com una fera exhausta. Assegut en el llit, veu que el rellotge marca les quatre i vint-i-dos -li costarà tornar a agafar el son, pensa atropelladament- i sent la seva dona que li diu que estigui quiet, que dormir amb ell, des de fa un temps, és posar messions per no aclucar un ull.

 


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.