marginàlies

La meva relació amb els estris informàtics, sense ser esplèndida, aprovaria, en cas d’examen, ni que fos pels pèls, fet que m’allunya prou de l’exclusió informàtica. Treballant en el cos administratiu no em quedà més remei que adaptar-me primer a la màquina d’escriure manual, després a l’elèctrica i d’aquesta als primers ordinadors. Aquesta familiaritat amb els primers estris informàtics -i, naturalment, la seva concepció intuïtiva- em permeteren una rapidíssima adaptació als telèfons mòbils i a d’altres ginys d’aquesta naturalesa. Com a usuari d’això que en diuen noves tecnologies no som una fletxa, ja m’agradaria!, però me’n desfaig amb certa solvència.

Per això, les consoles de joc -o videoconsoles- no em venen de nou, raó per la qual l’altre dia vaig poder jugar a futbol amb una d’elles amb el meu preceptor major. Val a dir que no m’he entretingut mai no sols a jugar-hi intensament, sinó a saber amb profunditat mitjana com actuen i com pots esgotar totes les seves possibilitats. Qui si ho ha fet és el meu preceptor, que ben aviat em demostrà que jo no passava de ser un jugador innocent i pocatraça. Els tres primers partits els guanyà per golejada. En arribar al tercer, però, les meves forces augmentaren fins a fer-me creure que l’igualava i que li podia guanyar el partit. No va ser així, malauradament.

En acabar aquest tercer partit, el meu preceptor em demanà per què no m’enfadava quan perdia ni quan l’àrbitre deixava de xiular una falta mereixedora, com a poc, de targeta groga. I de la forma més natural li vaig dir que allò no era més que un joc i en els jocs, si no hi ha recompensa -i en tractar-se de jocs mai no n’hi hauria d’haver- no es perd perquè no s’hi juga res. Escoltà el moralisme amb el seu somriure més murri dient-me per l’expressió que anava ben equivocat. I al cap d’una estona em digué que sabia com havia de fer faltes sense que l’àrbitre de la consola de joc se’n temés; i que a mi me n’havia fetes una partida i ni així m’havia exaltat. Vol dir que ets un trampós, li vaig dir, sense enfadar-me, naturalment, i em replicà que no, que no havia fet cap trampa, sinó que sabia com enredar l’àrbitre informàtic; que, com a molt, era un burlador.

I d’això, de burlar-me de la informàtica i de la intel·ligència artificial, sí que n’hauria d’aprendre perquè d’elles hi ha molta cosa que m’enrabia.