marginàlies

Georg Friedrich Händel, l’autor de “El Messies” musical més conegut, es va barallar a espasa el 1704 amb el seu amic Johann Mattheson en el decurs d’una interpretació de l’òpera de Johann ”Cleòpatra”. Händel salvà la vida per un botó de la casaca, oh miracle! Aquest incident, per tractar-lo amb amabilitat sumària, no impedí que els dos músics es reconciliassin i acabassin sent amics durant tota la vida, llarga en Mattelson, 83 anys, i moderadament llonga, 74 anys, en el cas de Händel. La força de l’amor, un cop més, demostrada, que diria un vitalista tan irredempt com carrincló.

Tots dos varen ser atrevidament  precoços: Händel, per espantar els terrors nocturns que patia, anava a tocar un vell clavicèmbal abandonat en un graner jugant a ser follet. Als 11 anys, tocant-lo, impressionà tant el rei Frederic I de Prússia que el volgué protegir perquè estudiàs amb els millors mestres. I Mattheson, als 9 anys cantava amb un sentiment molt més que madur i tocava l’orgue.

Genis feiners, moriren deixant una obra extensa, densa i veritablement perdurable, Händel component compulsivament i sentida, i Mattheson teoritzant sobre la interpretació musical, l’estil teatral i l’harmonia.

I tot aquest enfilall de detalls que no van enlloc, sols entretenen bogues i pensaments líquids com els que ens aclaparen com més va més, perquè he tornat a escoltar –i sentir- l’òpera de Händel “Rodelinda, Regina de’ Longobardi” i m’he tornat a deixar  prendre tot  per l’ària “Dove sei, amato bene”.

I pensar que un boto de casaca salvà de la mort Händel…