marginàlies

Calia aprofitar el darrer dia anticiclònic, segons les darreres previsions meteorològiques, i res millor  que voltar pel centre de l’illa per admirar la força del camp, la subtilesa dels verds i la determinació dels  ametllers que, vells i tot, floreixen puntualment.

Passant per Cas Canar, Raimon arrancava la cançó “Barcelona`71” inclosa en el seu darrer treball –i força meritori- “Rellotge d’emocions”: “… A la  Universitat els grisos, / com molts altres dies de l’any, / des de fa ja molts anys, / es disposaven a entrar  a les aules / àvids de cultura / i de fer exercicis gimnàstics / sobre els caps dels estudiants / que no  volen entendre / la subtil teoria de l’ordre públic / defensada, entre d’altres, / per les forces vives locals  / amb  un total desinterès / hegemònic en el bé del país; concepte de finíssima ambigüitat / d’ús més que profitós / al llarg del temps canviant i multiforme”.

I ves per on, el de Xàtiva, sortint de Sencelles camí de Pina, em parlava del bé del país d’altre temps, just després de saber que, segons una de les enquestes que circulen, la dreta més extrema de l’arxipèlag podria governar a plaer les illes després de les eleccions del maig. Això vol dir que ja res no els impedirà executar el desballestament de tot signe d’identitat, començant per la llengua pròpia.

El bé del país en mig de la mar es troba en estat d’emergència des que els de la dreta més reaccionària li han declarat l’odi més feroç. Els activistes culturals i les organitzacions que els aixopluguen, des del març de l’any passat, quan José Ramon Bauzá va ser elegit cap de files dels conservadors balears, han dit molt i espès. També el professorat hi ha dit la seva amb contundència: dious passat una cinquantena d’instituts de Mallorca recordaren quina és la llengua pròpia dels illencs i quina la cultura  d’on prové.

El bé del país en mig de la mar es troba en estat d’emergència i què en diuen, què fan, els partits polítics que l’han d’atendre per voluntat i definició? Quan la situació hauria de concitar esforços a favor de la decència cívica i democràtica; quan la realitat reclama una veu clara i potent que s’acari amb força i cara alta a les intencions segregadores dels ultramuntans, els desencontres entre els partits de l’esquerra nacional són més profunds de cada dia.

El bé del país trontolla i els partits polítics que més haurien de vetllar per ell, s’enrodillen cada un dins  la seva closca. El bé del país reclama magnanimitat, generositat, abnegació dels polítics nostres –altre temps dits nostrats– i en troba només les miques en el millor dels casos. El bé del país exigeix agitadors que encomanin coratge, que cridin a preservar-lo amb determinació.

El bé del país passa per lloc estret i el borrell encara es pot estrènyer més, i sembla que aquesta evidència no basta per activar la resposta política necessària. “… el bé del país; concepte de finíssimaambigüitat / d’ús més que profitós / al llarg del temps canviant i multiforme”.

El bé del país reclama que els ametllers més vells segueixin florint i ho fan sense gens d recança, com si fos la seva primera florida. Servirà de res, l’al·legoria?