marginàlies

El record més vell que som capaç de recordar, atenent escrupolosament les marrades i les cucaveles que fan els records per fer-se presents, és de quan tenia quatre anys, a punt de fer-ne cinc, el dia de la Puríssima, a la casa encimbellada on vaig néixer.

A trenc d’alba, començà a ploure amb una intensitat anguniosa. En poc temps, la ploguda va ser de tal magnitud que la cisterna, que estava dins la casa, vessà per alt i convertí la planta baixa de ca nostra en un estany d’un pam generós. Els dormitoris estaven a dalt i perquè la meva germana i jo poguéssim entrar a la cuina, més elevada que el pis, mon pare va posar un tauló del penúltim graó de l’escala al portal de la casa i d’aquí un altre fins al segon escaló de la cuina.

En aixecar-me i veure aquella endemesa vaig tenir una alegria immensa. Anar per damunt els taulons, que era com caminar per sobre de l’aigua, ho vaig considerar una aventura extraordinària que havia de fruir intensament. Trobar a la cuina el Mercedes de plàstic fantàstic que m’havien duit els Reis d’aquell any convertit en el vaixell més intrèpid i espectacular del món, va fer que l’experiència quedàs tan marcada a la memòria que no m’ha abandonat mai.

De l’angoixa dels pares no me n’ha quedat res; així de desagraïda és la memòria.