marginàlies

N’Eugeni fa sis anys que viu a Can Gazà i en fa un grapat que no se’n surt: començà per un càncer de gola que forçà una laringectomia i ha acabat amb un càncer de pulmó que el té retut a pal·liatius de l’Hospital General.

La vida no li ho ha posat gens fàcil i ell no ha dubtat mai a complicar-se-la. Pateix una de les pitjors addiccions per a un pobre, n’Eugeni, com és la ludopatia que ha afegit drama i desesper a l’alcoholèmia que, amb tota seguretat, ha donat una mà generosa a l’extensió dels mals mals o mals menjadors.

N’Eugeni té un ca seva, Can Gazà, i ho ha dit per pa i per sal i a qui li ho ha demanat. I com que té un ca seva, hi vol morir; vol morir a Can Gazà i així ho ha comunicat als metges de pal·liatius que l’atenen amb una atenció modèlica.

I tanmateix no és un bon lloc per ben morir, Can Gazà, si és que hi ha llocs així a part o banda. La pobresa extrema no té els coneixements necessaris ni sap acompanyar moribunds; no té empena, per això. Però vindrà, n’Eugeni, si aconsegueix superar la infecció que, ara mateix, encara l’eccehomitza més. En Manel, el seu company d’habitació, el cuidarà, així ho ha fet a saber a l’equip de responsables. Ho vol fer i demostra clarament que li surt del cor. De fet, durant aquests dies d’ingrés hospitalari de n’Eugeni, l’ha anat a veure cap dia sense fallar-ne ni un.

I és en veure fets com aquests que hom entén que els gazanencs vulguin morir a casa.