marginàlies

Treure de solc -o de polleguera- o de context s’ha d’evitar si hom vol preservar la quietud que molts atrafegats reclamen i que no sempre acaba sent el paradís anhelat. De solc, hi treim molt sovint amb clara voluntat provocadora o, en comptades ocasions, sense voler. Tant en un cas com en l’altre, sempre se’n treu alguna lliçó, que no sempre acabam d’aprendre.

Treure de context, d’altra banda, sempre comporta aixecar bòfegues. No obstant, a mi m’agrada molt treure versos, frases o paràgrafs d’aquelles lectures que em fan companyia. Avui, desant llibres, m’he tornat a topar amb l’Ulisses, de Joyce, traslladat magníficament al català per Joaquim Mallafrè. No m’he pogut estar de fullejar-lo a la recerca d’anotacions i subratllats, aquestes petges de lectura que perduren com el text encara que amb els anys, alguns, necessiten rehabilitació.

Aquesta, però, roman tan clara com fa més de trenta anys:

“No, així no. Una terra eixorca, un ermot pelat. Llac volcànic, la mar morta: ni peixos, sense algues, enclotat al fons de la terra. Cap vent no aixecaria aquestes ones, metall gris, aigües de boires malsanes. Pluja de sofre diuen que queia; les ciutats de la plana: Sodoma, Gomorra, Edom. Tot de noms morts. Una mar morta en una terra morta, grisa i vella. Vella ara. Parí la raça més antiga, la primera. Una jaia encorbada travessa des de cal Cassidy agafant una ampolla de petricó pel coll. La gent més vella. Vagà lluny, d’un costat a l’altre de la terra, de captivitat en captivitat, multiplicar-se, morint, naixent pertot arreu. Ara s’estava allí. Ja no podia parir més. Mort; de dona vella: el cony sumit i gris del món”.