marginàlies

Escoltar el concert per a violoncel número 9 de Boccherini, interpretat per Jacqueline du Pré i dirigit per Daniel Barenboim, el seu marit, és, probablement, la millor manera d’enllestir el tumbet promès a dos convidats principatins. Tots els ingredients són d’aquí, de Mallorca, la qual cosa garanteix que, si no l’esguerro, pot sortir una bona menja. A la cuina no hi fa estar de res, però els amics s’ho mereixen tot i res no costa si es fa per a ells.

Fa dos-cents deu anys, que Luigi Boccherini va morir a Madrid, abandonat per la cort que li va fer creure que el protegiria, sumit en el desencís més absolut i la pobresa més ferrenya.

No vol pressa, l’elaboració del tumbet, i demana que la fritura dels ingredients sigui la precisa; i vetllar de prop que el resultat no sigui excessivament oliós. Els pebres vermells, trossejats com cal, feien l’olor que cal exigir a l’hortalissa feta a consciència.

Els convidats l’han trobat bo i han refegit, la qual cosa deu voler dir que no ho deien per dir. No ha estat excel·lent, però, i no cal atribuir-ho als ingredients. El proper serà millor, segur.

Mentre sucava un cantó de pa per esvair la resta de la tomàtiga, pensava que avui, 6 d’agost, fa setanta anys clavats que el bombarder B-29, l’Enola Gay va tirar damunt Hiroshima la primera bomba atòmica de la història, que nom i tot tenia: Little Boy, nen petit, quina mala bava. Mai no sabrem quantes morts causà en el moment i les que s’han succeït al llarg d’aquests anys. Els supervivents d’aquest infern reben el nom de Hibakusha, literalment, “bombardejat”. Tot l’honor per a ells.