marginàlies

Sí, diu que avui està de celebració, sí: celebra la independència de Finlàndia de l’imperi rus l’any 1917. Proclama amb tota solemnitat que se sent finlandès de cor i en acabar l’horabaixa encendrà dues espelmes i les posarà a la finestra de la seva cambra, com feien els finlandesos per indicar als que lluitaven contra els russos que allí els acollirien. I es demana a qui acolliria a ca seva, ara que li ha pres el gust a parlar amb els moixos i que de tant llegir sembla que perd lentament la parla. No sap finès però en encendre les espelmes cantarà l’himne de Finlàndia, “Oi maamme, Suomi, synnyinmaa!”. Sí, la nostra terra, la nostra màtria, que n’està fart de pàtries i pàries.

Per celebrar-ho ha fet tres pomes al forn sent ben generós amb el conyac. Les troba exquisides i això que les pomes no eren les més indicades per fer-les així, ni grosses ni àcides, molt àcides, d’aquelles que esmussaven les dents i tot. Fa una eternitat que no en menja perquè no en troba ni en cap comerç de proximitat ni en els supermercats. Les millors eren les que furtaven de nins a Orient. Eren petites, aquelles pomes, cabien bé dins una mà grenyal que no creia en pecats, i els de la colla no en deixaven res, se les menjaven totes, cor inclòs.

Fent el darrer mos pensa que ha de felicitar el seu fill, que avui és sant Nicolau de Bari. Fa el seu nom i ell el de son pare i aquest del seu que, com el fill, va voler fer les Amèriques i en tornà plomat i amb una mala teia al caràcter, ell que era bonhomiós i cantador, que mantingué fins que morí quan volgué, sostenia la seva dona, la repadrina Bet.

Contava que el primer dia de l’any 1929 decidí no aixecar-se del llit i quan la repadrina li demanà si no estava bo, ell li digué que estava bo i sa però que en tres hores moriria i ho volia fer al llit. Clar que la repadrina l’engegà a dida i davallà destralejant a la cuina a preparar-li les sopes per berenar. Les hi serví en l’escudella de sempre i es posà a feinejà. Veia que es torbava, el repadrí, però ferida per la sortida que li havia fet, ni pujà al dormitori ni el cridà. A les tres hores, però, espantada, pujà a la cambra empesa per un mal presagi i el trobà mort al llit i amb l’esguard de quan era jove i tenia el caràcter dòcil i cantador.

Al seu fill li ha anat millor, per Nova York, tot i que darrerament sí que li nota una agror en la conversa que no tenia quan partí. Ja es hora, es diu, d’encendre les dues espelmes finlandeses.