marginàlies

Avui fa dos mesos que Jordi Cuixart i Jordi Sánchez paguen presó injustament a Soto del Real, Madrid. I no sols això, sinó que des dels estaments suprems de la Justícia estatal se’ls presenta públicament com a vils criminals. I encara més: suposa, aquesta instància superior, que si els deixa en llibertat poden tornar a provocar “explosions de violència”. Així, són escarnits i humiliats.

Clar que hem de tenyir-nos de groc on sigui i cridar pertot que exigim la seva llibertat immediata (i també la d’Oriol Junqueras i Quim Forn). No cal dir que els hem d’omplir les cel·les de cartes de suport i que el nostre alè no els ha de faltar un sol instant. En paral·lel, però, també ens cal mantenir el seu nivell d’exigència pel que fa a les seves i nostres “causes compartides”; i no defallir; i seguir espantant la por que ens volen inocular; i desafiar les censures, les repressions i les amenaces; i repetir-nos un pic i una altra que només tenim les eines de la sensibilitat per fer front a la incivilitat.