Ha fet un dia d’hivern esplèndid, avui, amb molta de llum i poc aire. Asserenat i benvolent; quiet. Diumenge agraït, per tant. La ciclogènesi –vaja nomet!- no ens ha afectat tant de ple com algun visionari havia aventurat; i tanmateix queda molt d’hivern per fer repicar i ben segur que no podrem evitar ensurts climatològics.
Ha fet tan bon temps que la lectura i tot s’ha deixat prendre per la bonesa i s’ha fet més porosa que mai. Llegir Geòrgios Viziïnós ha estat plaent, molt plaent. Sobretot el conte “Entre el Pireu i Nàpols”. I d’aquesta meravella, aquesta espipellada:
“… alço les celles ben amunt, fixo la mirada cap als núvols, i miro, miro i remiro fins que em comencen a venir les idees com si fossin un poema. Talment com un poema, perquè vostè també, no en tinc cap mena de dubte, fa un moment escrivia mentalment un poema. Un poema a la posta de sol. No sap com l’admiro, com l’admiro pel seu talent!”.