marginàlies

És tanta la necessitat de fer pinya, que mai no arribes a saber si l’encertes a l’hora d’argumentar les raons perquè la convocatòria tengui prou cara i ulls.
Davant estretes de carn i sentiment com aquest, tenc l’avès d’arrecerar-me en aquells que, sempre que ho necessit, em donen llum i quelcom més. Avui, en aquest migdia sabatí que no té fi, el cap i les mans se’n van als antípodes de l’activisme i paren al Pis de la Badia de Miquel Àngel Riera. No sé perquè hi he parat, ni ho vull saber, però fa un bé impagable el poema X, que a partir del vers onze diu:

Des d’ara dic que, mentre tengui vida,
per molt que m’assetgeu amb bons consells,
vull dur la meva ossada reblenida
per la conducta més concupiscent.
No som a temps de fer-ho cap enrere,
però cap endavant sí que hi seré:
vull una aurora boreal de gaudis
amb la qual viure un nou sentit del temps.
Si no em seguiu, prest us perdré de vista,
si em criticau, cantant m’eixordaré.
No vull ser més com sou, una desgràcia
d’homúnculs desinflats i reticents:
dels plaers no fruïts, raça insensata,
un dia en respondreu davant els déus.

Quelcom em diu que anem bé.