marginàlies

Vàrem ser molts els que anit, a Can Alcover, diguérem Estellés en el marc de la seva nit anual que inicialment s’havia de celebrar per primera vegada a València, Palma i Barcelona, i que, finalment, per culpa de la pluja que impedí el sopar a València, només es va fer a les dues darreres ciutats.

Mai no deixa de dir, Vicent Andrés Estellés, però en una nit com aquesta el que diu es comparteix i compartint-ho es fa més endins. Un grapat ben nombrós d’amants d’Estellés i de la poesia prengueren el temple alcoverià de la paraula i assumirem la veu del poble i ens deixàrem prendre pels vents dels amants que saben que la carn és carn. Una molt bona nit, per tant, amanida amb pa amb oli i el poema que es llegí tant a Palma com a Barcelona:

Assumiràs la veu d’un poble
i serà la veu del teu poble,
i  seràs, per a sempre, poble,
i patiràs, i esperaràs,
i aniràs sempre entre la pols,
et seguirà una polseguera.
I tindràs fam i tindràs set,
no podràs escriure els poemes
i callaràs tota la nit
mentre dormen les teues gents,
i tu sols estaràs despert,
i tu estaràs despert per tots.
No t’han parit per a dormir:
et pariren per a vetlar
en la llarga nit del teu poble.

Tu seràs la paraula viva,
la paraula viva i amarga.
Ja no existiran les paraules,
sinó l’home assumint la pena
del seu poble, i és un silenci.
Deixaràs de comptar les síl·labes,
de fer-te el nus de la corbata:
seràs un poble, caminant
entre una amarga polseguera,
vida amunt i nacions amunt,
una enaltida condició.

No tot serà, però, silenci.
Car diràs la paraula justa,
la diràs en el moment just.
No diràs la teua paraula
amb voluntat d’antologia,
car la diràs honestament,
iradament, sense pensar
en ninguna posteritat,
com no siga la del teu poble.
Potser et maten o potser
se’n riguen, potser et delaten;
tot això són banalitats.
Allò que val és la consciència
de no ser res si no s’és poble.
I tu, greument, has escollit.
Després del teu silenci estricte,
camines decididament.