marginàlies

Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes

14 de novembre de 2013
0 comentaris

DIJOUS, BO I BELESFORAT

Belesfor, primer nom propi que apareix de bon matí a l’avantguarda del coneixement tot preparant la cafetera i repassant què he de fer en aquest dijous de tardor entremaliada; com totes, d’altra banda. 

Belesfor, les dues “e” tancades, com la “o”, i l’accent en la primera síl·laba. Bélesfor, per tant, sense “d” final, la qual cosa no significa que aquest mot dansaire no l’amagui, que els matins no afavoreixen les precisions ni són favorables als contorns ajustats.
     Bélesfor no me mena enlloc. Un punt geogràfic, per ventura, esmentat en alguna pel·lícula. El nom d’algun indret del caramull de lectures que més i millor lloc s’han fet a la memòria. O el nom de ves a saber qui que probablement ha fet quelcom de substanciós i que per això deambula xalest pel cervell en declivi lent.
     Per mirar de treure’m el gat del sac podria acudir al mestre Google, que em proposaria moltes sortides i tanmateix, em sembla cert i segur, cap d’elles no en trauria l’entrellat. Qui pot saber per què la cervellera actua tan eixelebradament, sense tocar cap vora de la consciència, posant-te paranys tant dematí?
     Bélesfor ha aparegut misteriosament com ho hagués pogut fer Binifolla o Estrumboltura, què sé jo! El cos, de bona hora, per molt que surti deixondit de la dutxa, no està per excessius miraments ni per resoldre amb solvència cap qüestió que s’escapi de la inèrcia. El despertar porta el seu temps i no cal accelerar-lo si és que no vols esgarrar el dia.
     Bélesfor. Estrany, el nom. De neó, clar, encès però sense sang ni ànima. No el veig com a llinatge. Rere ell no hi ha cap rostre. Anant de gambirot tot cercant-n’hi, me top amb la mirada extasiada de Marcello, el bell, observant de prim compte Sílvia (l’exuberant Anita Ekberg) a la Fontana de Trevi. I Fellini que m’escridassa perquè fugi d’escena. I en surt, però lentament, sense perdre de vista els dos amants xops que es besen com si no sabessin fer cap altra cosa.
     Bélesfor. Pot ser un indret? I apareix un penya-segat escocès amb la mar embravida d’escuma roja, ves per on. Més llenya al foc de la insensatesa. I tot en el temps de prendre el primer cafè del dia sense cap més atrezzo que la claror somorta de l’alba i el silenci agombolador dels carrers i dels vianants.
     Se n’anirà de la consciència d’aquí a res, Bélesfor. L’oblidaré per ordres estrictes de la memòria i del paper que m’han assignat a la comèdia, però cal agrair-li que m’hagi entonat aquest Dijous Bo que passarà per aigua i per la verdor de la lluita que ens dignifica.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.